la nova tongada de fiances imposades a Albert Royo i els treballadors del Diplocat m’ha permès descobrir uns viaranys tan inexplorats com fascinants.

No cal que us digui que la persecució inquisitorial del tribunal dels pebrots a l’independentisme em fa tanta ràbia com a vosaltres, però haig de reconèixer que com a filòleg em dona grans satisfaccions. Ara, la nova tongada de fiances imposades a Albert Royo i els treballadors del Diplocat m’ha permès descobrir uns viaranys tan inexplorats com fascinants.

Inexplorats per culpa meva, no cal dir-ho. No sé com és que fins avui les tragicòmiques giragonses del sainet Catalunya-Espanya no ens havien dut cap a la paraula fe, que és la mare de la protagonista d’avui –i mira que de fe precisament en sobra, si més no per un dels bàndols, no cal especificar quin–. Però és que ja d’entrada la cosa té la seva gràcia; resulta que l’etimologia, que és la primera informació que solen proporcionar els diccionaris seriosos amb relació als mots, diu exactament això: “Del llatí fides, amb evolució mig frenada per influx eclesiàstic.” No em direu que no és fantàstic: influx eclesiàstic! No entenc ben bé què ha volgut dir el redactor, però si més no cal reconèixer que, com a descripció etimològica, és d’allò més original.

La família tampoc es queda enrere. Tira a nombrosa, amb més de mig centenar de membres, però amb un percentatge insòlitament alt d’extravagants. De fet, la nostra fiança, així com els verbs confiar i desconfiar, i els corresponents substantius confiança i desconfiança, etc. són del més normalet de la casa. Però de seguida arriben els parents peculiars. Confidència, confidencial, confident i confidenciari (“Persona que gaudeix d’alguna cosa en virtut d’una confidència”) ja apugen una miqueta el llistó, ni que sigui estèticament parlant. Però el verb desfiar ja és tot un graó més: un sinònim inoït (oi que no l’heu sentit mai?) de desconfiar.

Doncs alerta que el que ve ara és una preciositat: fiat/da. “Una serventa molt fiada”, és a dir, de confiança. Amb aquest ja entrem de dret a l’àmbit literari: fora d’algun escriptor a l’antiga, em costa d’imaginar ningú fent servir avui dia un adjectiu així. I en canvi seria una gran cosa, perquè és molt curt, i per tant més eficaç que la locució sinònima. No us faria gràcia incorporar-lo i guanyar així en qualitat lingüística?

Un altre parent molt simpàtic (i útil), que no ha tingut la sort que es mereix, és fiador. Un fiador és una persona que fia, però també la “peça o dispositiu que impedeix l’obertura d’un pany o el disparament d’una arma”. És a dir, allò que encara avui anomenem seguro, tot i saber que no és bo.

La setmana entrant, més meravelles d’aquesta família fascinant.