Si el nivell estava força alt després de fiat/da i de fiador, avui l’enfilarem encara una mica més amb fefaent.

Repassàvem la setmana passada, a propòsit de les fiances imposades per la mal anomenada justícia espanyola al Diplocat, uns quants membres curiosos de la família de fe, que és d’on deriva fiança.

I si el nivell estava força alt després de fiat/da i de fiador, avui l’enfilarem encara una mica més amb fefaent. Un adjectiu d’aquells que segurament hem après llegint i que a l’hora de la veritat, a la vida real, ens costa molt d’engaltar, ja sigui perquè quan el voldríem dir no ens ve al cap o, més probablement, perquè ens n’avergonyim, atès el seu aspecte culte. Fefaent (“que fa fe, que és digne de fe”) és una formació sorgida de calcar l’expressió llatina fidem faciens, pel mateix procediment que altres termes desconeguts com malfaent, satisfaent o contrafaent. L’únic una mica conegut dels que han adoptat idèntic mecanisme és estupefaent.

Més derivats pintorescos. Consigno, només a tall de curiositat, que existeix fementit, “que manca a la fe, a la paraula donada”, però no us aconsello que l’incorporeu perquè aquest sí que us faria semblar pedants. Tampoc crec que calgui enriquir el nostre vocabulari amb difidència i difident, que són sinònims respectivament de desconfiança i desconfiat, però si sou escriptors, no els descartaria; tenir equivalents literaris sempre és un recurs.

A qui no se li acaben mai els recursos és a aquesta família. Ja hem llistat vuit o deu personatges que ens han cridat l’atenció i encara ens queda un duet ben simpàtic (fideisme/fideista), un cultisme (fidúcia, amb el corresponent fiduciari) que és sinònim de confiança, però especialitzat en l’àmbit del dret (fidúcia testamentària, per exemple) i un altre que també ho és, de culte, per al parlant normal, però en canvi gens o no gaire per al llegit: em refereixo a perfídia (“deslleialtat, traïció”) i el corresponent adjectiu pèrfid/a.

Completen la nòmina de derivats singulars d’aquesta família tan rica –tal vegada una de les més llamineres de totes les que hem vist– un parell de compostos que han conservat la forma llatina a l’arrel: fidedigne (“digne de fe”) i fideïcomís (“disposició segons la qual una persona deixa els seus béns a una altra amb l’encàrrec que els conservi i els transmeti a un tercer”), amb el seu ramellet de fills fideïcomès, fideïcometre, fideïcomissari i fideïcomitent. Malgrat la nostra animadversió eterna als òrgans repressors de l’Estat espanyol, aquesta setmana, i sense que serveixi de precedent, els agraïm que ens hagin permès descobrir una de les famílies més atractives del diccionari. Tot un plaer.