Era poc més de les 4 de la tarda. Encara que estava advertida, l’Àgata havia anat a fer l’encàrrec. Ella […]

Era poc més de les 4 de la tarda. Encara que estava advertida, l’Àgata havia anat a fer l’encàrrec. Ella només admetia retards en seguir la moda. Quan una cosa s’ha de fer, s’ha de fer i no valen les excuses. Tenia la impressió que tornava amb la feina feta, com si tot estigués més clar. A pas lleuger anava baixant per la carretera que uneix les Franqueses amb Granollers. Just passar el llindar de la ronda Nord, una mena de frontera artificiosa entre els dos municipis, es començà a sentir la remor de l’aigua. Feia hores que no parava de ploure, però ara aquell soroll atemoridor no venia del cel.

L’home del temps de la televisió, un personatge popular, rialler i sàdic, ho havia esventat als quatre vents el dia anterior. En enunciar-ho, va mostrar un rostre ocupat per un somriure diabòlic, una expressió que no devia ser gaire diferent del que posava l’Stalin en enviar la gent a viure a Sibèria. El presentador parlava d’un diluvi que ho inundaria tot a la zona del Vallès, desbordaria rius, cobriria ciutats i desplaçaria cap avall tot el que trobés en el seu camí. La seva previsió era que la calamitat tant de temps enunciada visitaria la comarca apadrinant destrosses i morts.

L’impermeable de l’Àgata semblava que aguantava, i anava repel·lent la pluja. En el cel enfosquit per la tempesta, el vent hi respirava fort. A les altures l’aire estossegava forts trons i unes llambregades de llum que eren tan seguides, que no se sabia si era primer el llamp o el terrabastall del soroll. L’aigua feia estona que s’estava agermanant al pla de Llerona i augmentava amb el cabal que venia de pobles situats més al nord. Ara ja vessava cap avall.

A hores d’ara, era segur que un riu discret amb fama de ser poca cosa com el Congost no donaria l’abast per conduir pel camí tradicional aquella torrentada. Com havia dit l’home del temps, els rius del Vallès són com cases de nines i no poden encabir gegants. Les previsions assenyalaven que a les ciutats, els senyals de direccions prohibides, les rotondes i les tanques no podrien aturar l’enorme poder de l’aigua enfurismada.

L’Àgata va deixar a la dreta el cartell de “Benvinguts a Granollers, la ciutat bonica”, i va continuar caminat cap al seu destí. Quan una cosa s’ha de fer, s’ha de fer. A banda i banda del carrer totes les botigues, oficines, magatzems i les cases particulars estaven closes. Tota mena de fustes tapaven les entrades. Els habitants d’aquell barri tenien l’esperança que si l’aigua anava amb molta pressa, potser passaria de llarg i no s’entretindria a voler entrar en cases on no era convidada.

Una senyora molt amable, des d’un primer pis, va treure el cap un moment per la finestra per convidar-la a aixoplugar-se a casa seva amb gestos. L’Àgata, a crits, li va comentar que tenia coses importants a fer, però que li agraïa molt el gest. Una mica més avall, quan l’aigua ja sobresortia de la part asfaltada del carrer i anava a ocupar la vorera, va fer una parada. Es va posar discretament dins l’entrant d’una casa. Era una dona previsora i preparada. Es va treure la roba i les sabates i ho va posar dins una bossa de les que no hi entra l’aigua. A dins hi portava una mena de bombolla flotadora. Aquella bossa se la podia posar com si fos una motxilla si convenia.

Era principi d’estiu i aquella tarda no feia calor. Es va quedar vestida amb el banyador d’una peça, que és el que portava posat a sota la roba. Ella hauria preferit anar amb biquini o sense res com anava a la platja, però sabia com les gasten en aquella ciutat. Tot s’acaba sabent i per sempre més l’haurien assenyalat com a Àgata, la desvergonyida.

Estava cansada de caminar de pressa i va pensar que aviat avançaria més ràpid sense fer tant d’esforç. Va esperar que el nivell de la torrentera anés pujant. Ara ja cobria tot el carrer. Quan ja notava la força del corrent a les cames, es va agafar a una reixa de ferro. L’aigua anava prenent un ecològic color terrós, com si fos un bany de fang.

Quan el nivell de l’aigua li va arribar al coll, i continuava pujant es va deixar anar. No li calia fer gaires moviments per no ensorrar-se, només es deixava portar pel corrent. Mentre anava avall, des d’alguns balcons li deien amables: “Passi-ho bé” amb la mà. Alguns animaven aplaudint els que baixaven més ràpid. Hi havia nois i també noies que baixaven molt més de pressa que ella. El descens pel carrer surant no era desagradable, només s’havia d’anar amb compte amb els fanals i amb algunes branques d’arbre.

Just abans d’arribar a la plaça de la Muntanya una senyora una mica gran, que nedava amb el cap ben dret, perquè no se li mullés el cabell, li va demanar ajuda:
–Em pot ajudar si us plau? Soc a punt d’arribar a casa la meva cunyada i no sé si tinc prou forces per sortir sola del corrent.
–Sí, i tant, digui’m … Quina casa és?
–És aquella que fa cantonada, la que s’hi veu al balcó una dona amb un paraigua groc.

Li va dir que s’agafés a la bossa que portava penjant a l’esquena. Batallant, per avançar en aquella direcció, va aconseguir agafar-se a la part de sota de la barana de la casa. El nivell de l’aigua ja arribava a la planta del primer pis de les cases més baixes. Va haver-hi feina a fer que aquella senyora gran saltés a dins el balcó, però ho va aconseguir. La cunyada i ella la volien convidar a passar i fer un te amb pastes, però no es volia pas aturar a mig camí.

Un cop tornada al curs d’aigua, li va passar una pilota petita surant pel costat i a pocs metres es veia un gos que nedava amb totes les forces per atrapar-la. Es va voler girar per si uns metres més enllà veia l’amo del gos, però no el va saber veure.

L’aigua que corre sempre li aportava alegria, però, tanmateix, aquella remor li feia venir ganes d’orinar. No era pas gens correcte fer-ho al mig d’un carrer amb tanta història. Es va aguantar, el món es convertiria en un disbarat si les persones no seguissin certes normes. Pensava que encara que la natura s’oblida sovint de complir el res en excés, les persones no ho han de fer.

L’Àgata continuava avançant, la pluja i els trons s’estaven pacificant. Pels edificis que reconeixia estava a punt d’arribar a la zona de vianants. Va ser el moment que pensà, que si aquesta cosa del canvi climàtic es confirmava i inundacions com aquesta anaven amb augment potser l’Ajuntament hauria de fer alguns llocs de parada i repòs pel camí. Si per la part de sota de la via estaven situats els bancs estratègicament perquè descansessin la gent gran, potser s’hauria de fer alguna cosa semblant a dalt. Més d’una persona feia una parada agafant-se als fanals o als arbres, però era fàcil esgarrinxar-se en aquells espais que no garantien cap comoditat.

Continuava transitant per la carretera de Granollers de tota la vida. A la cantonada de la Fonda Europa havia previst de girar cap a la dreta per anar cap a la plaça de la Porxada. Li feia por de derrapar i es va aturar un moment al fanal amb forma de L invertida, que semblava preparada per servir de catenària d’un tramvia. Des d’allà empenyent-se amb les cames va aconseguir sortir del carrer gran i dirigir-se al seu destí.

Altres vials que venien del nord anaven a petar a la principal plaça de la vila. Per un d’ells va veure que baixava una persona fent el mort de boca terrosa a l’aigua. Es va treure la visió del cap concentrant la mirada a la part de dalt de la columnata de la Porxada. Estava satisfeta del trajecte i d’arribar al seu destí a on tenia coses importants a fer. Quan una cosa s’ha de fer, es fa.