Fidels als esmorzars de forquilla
Dimarts al matí. Cafè al bar restaurant Can Vilà, establiment situat al passeig de la Muntanya, número 4. Malgrat la coronacrisi, una dotzena de comensals ocupen unes quantes taules del local. Gent que en sap, els clients demanen alguns plats de la llarga llista d’esmorzars de forquilla, una tradició en la qual Can Vilà és un referent des de fa molts anys. Ja jubilat, en Joan Vilà i Clarós (Granollers, 1947) detalla al periodista les pèrdues que ha causat la pandèmia” i només vol “que torni la normalitat ben aviat”. Mentre la conversa se centra en el record d’amics comuns, com els germans Salvador i Pere Bassa i Fontcuberta, amb els quals vaig tenir l’ocasió de descobrir el local fa anys, els platillos van desfilant davant nostre. De mica en mica continuen arribant nous clients.
La història de l’establiment i de la casa familiar dels Vilà –dalt del restaurant– va del bracet de la dels seus pares i avis, pagesos amb terra i bestiar que, amb el pas dels anys, van obrir una via de negoci venent el vi que produïen de les vinyes conreades a Granollers, Lliçà de Vall i la Roca. A principis dels anys 50 del segle passat, la bodega que va posar en marxa el seu avi Pau Vilà i Besquens va donar pas a un bar-cafeteria que es va transformar finalment en Snack Vilà, Comidas Caseras. Regentat ja pels seus pares, Francesc Vilà i Clascà i Margarita Clarós i Gallart, el negoci va anar guanyant de mica en mica més serveis. Com llavors era tradicional en uns quants establiments de Granollers (la Fonda Europa, Can Kiko, Can Layon, Can Peret, etc.), pagesos, carreters i obrers omplien aquests locals, sobretot els dijous, dia de mercat.
Decidit a continuar en el negoci, en Joan es va formar com a cuiner a la Fonda Europa i a l’Hotel Rovira, de Tossa de Mar. Especialitzat en la cuina tradicional catalana i en la carn a la brasa, el bar restaurant Can Vilà ofereix des d’aleshores els tradicionals esmorzars de forquilla. Destaquen plats com el cap i pota, els ronyons de xai, el conill, el xurrasco, la cansalada, les barres, morros i peus de porc, la botifarra amb mongetes… Es tracta de plats encara vigents a la seva carta dels matins i als quals acompanyen pa torrat i bon vi. Com a element singular del menjador, la sala principal la presideix un gran foc a terra.
En aquest llarg viatge cal fer constar que pels fogons de la casa han passat, entre d’altres, la seva mare, Margarita, de qui diu que va aprendre “uns quants secrets”; la seva dona, Mari Carme Rivero i González; la seva germana, Raimunda, i el seu cunyat, Domènec Vilà i Soler, geni de la carn a la brasa. Marcat pel seu caràcter de negoci del tot familiar, el bar restaurant el regenten a hores d’ara els seus fills, Francesc, de 51 anys, i Marga, de 47. Satisfet del relleu generacional, es mostra prou content de comptar també amb l’ajuda “ocasional i quan fa falta”, dels seus tres nets: els germans Laia Sala i Vilà, de 19 anys, i els bessons, Joan i Isidre, de 17.
L’esperit de bar restaurant popular i arrelat a la terra ha fet que Can Vilà continuï sent encara un punt de trobada per a tots aquells que enyoren els esmorzars de forquilla. Amb canvis substancials, això sí, pel que fa al tipus de client i als dies de més afluència. Sense gairebé pagesos que visitin la ciutat els dijous, els esmorzars més multitudinaris són els dissabtes al matí, tot destacant l’assistència de grups d’amics, esportistes de cap de setmana…
Molts granollerins i vallesans coneixen també Can Vilà per haver estat un dels locals de la ciutat que més d’hora aixecava la persiana qualsevol dia de la setmana: les 4 de la matinada! En Joan diu: “Ara els meus fills obren a les 6, però als anys 60 i 70 ho fèiem a les 4 i no fallàvem. Molts dies hi havia fins i tot gent esperant que obríssim. Qui venia? Doncs persones ben diferents: els obrers de les fàbriques que entraven a treballar a les 5; els del torn de nit de la policia local; els operaris de l’autopista… Sembla que no, però Granollers llavors tenia una gran activitat les primeres hores de la matinada i la gent agraïa un local on prendre el carajillo o el cafè amb llet. També servíem entrepans per emportar.” Personalment recordo que hi havia també altres bars que l’acompanyaven: El Dragón Rojo, regentat pel seus amics Quim Gómez i la seva dona, Vicenta Rosàs, de l’avinguda Prat de la Riba, i el desaparegut bar Canàries, situat tot just davant de l’antiga empresa Sabons Camp, ara Benckiser.