E 1946 en Josep Espona va comprar una fàbrica de farines a Rubí i va fundar Pastas Gallo

Em van explicar la història d’un personatge ben fanfarró de Sant Feliu de Codines que, per motius de feina, vivia tot sol a Barcelona als anys 70 del segle passat i havia agafat el mal costum de dinar als restaurants. Fer els àpats en establiments gastronòmics no dic que sigui un mal costum, eh! Em refereixo al mètode tan peculiar que emprava el Lluís per atipar-se, amb el mot castellanitzat, d’això ara se n’hi diu fer un sinpa, quan omplerta la panxa hom fa l’escàpol sense pagar. I no és pas que l’home no pogués permetre-s’ho, ja que tenia una feina ben remunerada i el pis on vivia li sortia de franc, que li deixava una tia seva. La cosa és que els quartos que s’estalviava en manduca se’ls gastava a fer-se farts de veure pel·lícules d’art i assaig –que repetia diverses vegades– als cinemes Maldà. Fassbinder, Borowczyk i Fellini eren els seus directors preferits. Quan arribava l’hora de dinar, el Lluís canviava de barri per tal de no ser reconegut; a ciutat això és la cosa més fàcil del món, tan fàcil com agafar el metro i baixar al cap d’un parell o tres d’estacions. Des del carrer triava un restaurant on hi veiés alguna taula petita i desocupada, propera a la porta d’entrada del local. S’asseia i demanava un sol plat, contundent, un entrecot amb guarnició, per exemple. Quan se l’havia cruspit o inclús quan encara n’hi quedava una mica al plat, demanava que li preparessin unes postres ben sofisticades i així que el cambrer s’havia retirat fins la cuina per cantar la comanda, era l’instant precís que el Lluís aprofitava per aixecar-se esperitat de la taula, obrir la porta i fer-se un fart de córrer carrer enllà, cames ajudeu-me. Després d’haver doblat un parell de cantonades i d’haver-se tret el jersei en plena carrera per despistar –si és que el perseguien– ja n’hi havia prou de córrer i les seves passes es confonien entre el caminar de la multitud de vianants i, llavors, cap al metro falta gent! Sempre que el Lluís tornava al poble, explicava als seus coneguts aquestes facècies urbanes i en les seves històries s’entreveia, però, un punt d’insatisfacció com la que provoca una feina no resolta del tot, com quan un es ressent d’un afer que ha deixat a mitges... Era com aquella pedreta a la sabata que fa tanta nosa. La insatisfacció tenia un motiu ben fundat i es traduïa en el fet que el Lluís mai no es va veure amb cor de demanar el seu plat predilecte: els fideus a la cassola. La cuina es torna art quan el menjar deixa de ser una necessitat i un bon plat de fideus a la cassola, segons ell, era una menja tan exquisida que requeria d’una disposició d’ànim quasi mística i, lògicament, aquest estat de nirvana també l’aportava el fet d’estar ben entaulat. Però allò no era possible, ja que per perpetrar els delictes venials dels àpats del dia a dia s’havia de menester rapidesa. ANTICS RECEPTARIS El llibre anònim del Sent Sovi, que per la manera com està escrit ben bé podria haver estat l’obra d’un autor de la Catalunya Nord, és un llibre de cuina mediterrània de l’any 1324 –el trobeu reeditat per l’editorial Barcino el 2014–, amb clares influències romanes i àrabs on ja s’hi troba una recepta de fideus amb carn que s’acosta molt als nostres fideus a la cassola. Els fideus, aquesta pasta seca que per cuinar-la s’ha de bullir, elaborats de manera comuna amb farina de blat –a la Xina, amb farina d’arròs–, diuen algunes veus que són originaris de Catalunya i que arreu se’ls coneix com a pasta catalana. Se’n mengen a l’Àsia, el nord d’Àfrica i el sud i l’est d’Europa. Els grecs els anomenaven itria, els àrabs, itriyah i els catalans, alatria. Un altre llibre de cuina, que l’escriptor Josep Pla va catalogar de veritable best-seller i que ha estat traduït a diverses llengües, és el Llibre de Coch, el títol original del qual era Llibre de doctrina per a ben servir, de tallar i de l’art de coch, ço es, de qualsevol manera, potages i salses. Segons l’escriptor empordanès, aquell va ser “el llibre de cuina de l’Espanya del Renaixement”. Com ja he dit abans, conegut com el Llibre de Coch del mestre Robert de Nola (o de Noia), que fou cuiner del rei Ferran I de Nàpols, seria una obra que tot indica que va ser escrita el 1477 i, per tant, no fa referència a cap producte americà de consum gastronòmic, ja que encara haurien de passar uns anys perquè el nou continent fos descobert. No obstant això, la primera edició del llibre es va fer a Barcelona l’any 1520. En aquest cobejat Llibre de Coch ja s’hi troba entre les receptes de postres un pastis de fideus prims, amb panses i figues. [caption id="attachment_259649" align="alignnone" width="274"] Joan Pineda, de pastas La pureza, de Sant Feliu, el 1922[/caption] [caption id="attachment_259646" align="alignnone" width="297"] Fàbrica de ca l'Andreu, ara La Moianesa, el 1930[/caption] [caption id="attachment_259647" align="alignnone" width="364"] Treballadors de l'ara El Pavo a inicis del segle XX[/caption] [caption id="attachment_259645" align="alignnone" width="329"] Anunci de Pastas Gallo[/caption] FABRICANTS DE PASTES Molts anys enrere es pot dir que gairebé a cada poble hi havia algun petit fabricant de pastes. Elaboraven fideus prims i gruixuts, sèmoles i, més cap aquí, macarrons i galets, que eren els productes que tenien més sortida. A Sant Feliu n’hi havia dos. Un d’ells s’anunciava amb una propaganda ben peculiar: “Tabac, benzina i fideus / ven el Joan Fideuer a bons preus”, perquè en Joan Umbert Cendra, a més de fideuer, també tenia estanc i benzinera. L’altre era el Pineda de les Creus, en Josep Pineda Flaquer, conegut també com el Semoler. La casa del carrer de les Creus va ser utilitzada com a assecador de pasta i magatzem i posteriorment van instal·lar a la Quintana la botiga de Pastas La Pureza, fins que plegaren el 1933. Una vegada que van visitar l’establiment uns italians van elogiar-ne la qualitat dels productes i van dir que si s’instal·laven a Itàlia es farien d’or. El 1880 Andreu Roca va fundar a Moià la fàbrica de fideus La Moianesa. Els seus familiars, continuadors de l’empresa, expliquen que “la barreja de blat amb aigua es pastava i després se li aplicava una gran pressió perquè passés per un motlle que li donava forma. Així es fabricaven les garbes de fideus, llargs i enrotllats que, abans de posar-los a la sopa, es trinxaven amb les mans.” A Caldes de Montbui, al centre de la vila i ben a costat de l’església, hi va instal·lar la seva fàbrica de pastes l’Isidre Sanmartí l’any 1700. Una fàbrica de les més antigues de Catalunya que, a hores d’ara, continua venent els seus productes de qualitat exquisida. A Barcelona, el Gremi de Semolers comptava amb 64 afiliats l’any 1856, entre els quals Pastes Garriga, Nonell, Ramon Fló Valls, amb els seus canelons El Pavo Real, o Magí Quer. Aquest darrer va muntar al Poblenou una moderna factoria que va ser la primera a introduir la fabricació mecànica de fideus i pasta de sopa al mercat espanyol. Cal recordar que el 1946 en Josep Espona va comprar una fàbrica de farines a Rubí i va fundar Pastas Gallo. Al cap d’un temps, el 1952, va traslladar aquesta primera fàbrica a Terrassa i el 1958 va comprar una fàbrica de farines a El Carpio (Còrdova). Als anys 60 es va fer amb fàbriques ja establertes a Extremadura, Madrid o Valladolid, a més d’obrir-ne de noves a diversos punts d’Espanya, fins a arribar a Granollers les darreres dècades. L’empresa, que actualment ven a 40 països, és una de les més importants del sector i ha traslladat la producció de pasta seca a la seva planta de Còrdova, mentre que la de Granollers s’està dedicant a la producció de pasta fresca i plaques.

E 1946 en Josep Espona va comprar una fàbrica de farines a Rubí i va fundar Pastas Gallo

Fideus a la cassola