Aquest proper dilluns el meu fill gran fa 18 anys i jo em sento un mica petita

És l’aniversari de deixar-lo anar de la mà / il·lustració: Shigeo Fukuda (1932-2009) (Interdesign'81) Aquest proper dilluns el meu fill gran fa 18 anys. I tot i que només sigui d’una manera simbòlica, és un aniversari important. És l’aniversari de deixar-lo anar de la mà. Alguns pensareu que he trigat molt i d’altres que no se’ls deixa mai de la mà, als fills. I sabeu què? Que tots teniu raó. Una no sap mai com ni quan. L’amor incondicional que implica la maternitat és l’amor més cec de tots. Me’l miro, quan no em veu, perquè no li agrada gaire sentir que l’observo, i penso sobretot dues coses: la primera, que no pot ser, que de cap manera han passat 18 anys des que va venir a canviar-ho tot; que no pot ser, que jo tot just estic començant a viure i ell ja no depèn legalment de mi, que no em sembla lògic. Sé que és una pensament absurd perquè l’he vist créixer cada centímetre d’aquest més de metre vuitanta que fa i he vist com els cabells rossíssims s’anaven enfosquint, no del tot, i l’he acompanyat en cada etapa, i per tant, sé que ha estat cert. Però no m’ho sembla, sincerament. L’orgull que sento s’amaga una mica darrere aquesta incredulitat pel pas del temps salvatge, pel pas de tots aquests anys tan –sobretot– bonics, tan –sobretot– plens d’amor. L’altra cosa que penso és si ho hauré fet bé. Si serà bona persona, si haurà entès el valor de la vida, si hauré estat capaç d’educar-lo en el respecte, en la felicitat quotidiana, en l’empatia, en la celebració de la diferència, en la justícia, en el feminisme. Li he intentat ensenyar tantes coses en 18 anys que suposo que és impossible. Sobretot perquè alguna cosa d’aquestes que li he ensenyat jo les vaig aprendre fa ben poc. M’agradaria, sobretot, haver-li ensenyat que la seva felicitat no val més que la felicitat de ningú i que ha de mirar el món amb ulls amables. Sé que no és com jo, que tot i que compartim amor per les històries de ficció, pel foc a l’hivern i per la xocolata, és eminentment molt diferent de mi. Sé que la seva vida no serà com la meva. Sé que ha de volar molt. I ja em sembla bé. Quin patir no saber del tot, encara, si li he ensenyat a obrir prou bé les ales. Aquest proper dilluns el meu fill gran fa 18 anys i jo, a part de sentir-me molt i molt feliç, em sento també una mica petita. L’emoció de la seva vida ha estat una part importantíssima de la meva i el fil invisible que sempre tindrem ha d’anar esdevenint poc tibat, pràcticament imperceptible. La vida no són les coses grans, macroeconòmiques i mundials; la vida són les espelmes que bufarà dilluns el Joan. Felicitats, fill. A volar.

Aquest proper dilluns el meu fill gran fa 18 anys i jo em sento un mica petita

El fil invisible