Compta més la imatge projectada que la realitat: a les xarxes tothom s'entesta a fer veure que la seva vida val la pena

La primera vegada que vaig descobrir un nen de YouTube va ser a través del nebot gran, que mirava un tal MikelTube, un nen que semblava tenir la seva edat i feia coses normals, quotidianes. Crec que desembolicava regals. Ho he anat a comprovar a Google i veig que va començar a ser influencer a 6 anys, el 2015. El nen continua sent un nen i continua fent vídeos, però ara també hi han afegit el seu germà Leo, els pares i el gat. Els vídeos, cosa forta, tenen milions de reproduccions. Aquesta família podria ben ser la protagonista d’Els nens són reis, l’última novel·la de Delphine de Vigan (Edicions 62). L’autora francesa entra en el pantanós terreny de la infantesa retransmesa a través de les xarxes. El llibre s’ajuda del thriller policial i de la desaparició d’una nena famosa per explorar l’actual concepte d’intimitat, i també d’èxit. Qui no ha caigut en la temptació de penjar alguna imatge dels seus preciosos fills? Quin mal poden fer? Qui no s’ha encaterinat amb l’efecte narcòtic dels realitys televisius que posen a prova gent normal? Com deu ser viure l’esclat de la fama, dels diners, de l’adulació general? Tots fem recompte de likes quan pengem una foto o un missatge. No hi ha dubte que, en el món d’avui, vivim per ser mirats. No és només que siguem conscients que els altres ens miren, com les velles del carrer solien espiar apuntalades rere les cortines: és que ara ens hi posem bé. Si abans preteníem protegir-nos, ara volem maquillar-nos. Com que compta molt més la imatge projectada que la realitat, tothom s’entesta a fer veure que la seva vida val la pena. Passa que a la família de la novel·la el postureig se li’n va de les mans. Ves a saber en quin punt es creua la ratlla del pare motivat i es passa a ser un explotador de menors. Perquè gravar els fills i utilitzar-los a totes hores per vendre marques no té altre nom; de fet, hi ha lleis al respecte. Delphine de Vigan ho analitza des del personatge de la policia que participa en la recerca de la nena. La investigadora s’adona que, per als que n’han fet un modus vivendi, cors i els m’agrades són “la seva raó de viure”. Però a més de fer-los addictes, els vídeos també són un negoci molt lucratiu –cosa que sembla increïble, vista pels profans–. “Compartir els secrets, les marques, les anècdotes, vet aquí la recepta de l’èxit”, observa. Però és que vivim una època en què l’exposició comença quan el nadó, recobert d’un tel verd llefiscós, s’arrauleix al pit de la mare. Mira’m, somriu, que ho envio als de casa, als amics, al xat de la feina i ho pujo a Twitter, estàs preciosa.

Compta més la imatge projectada que la realitat: a les xarxes tothom s'entesta a fer veure que la seva vida val la pena

Fills de Youtube