Esperar el millor dels altres els impulsa a ser millors

“Toca un article alegre.” “Toca un article alegre.” “Toca un article alegre.” M’ho repeteixo com un mantra perquè sé que porto unes setmanes una mica negativa i no és la meva intenció amargar ningú, ni que us penseu que estic fatal. De fet, la major part del temps estic molt contenta i em sento feliç i les coses que faig i, sobretot, les persones a prop m’omplen d’alegria. Ja és molt. Moltíssim. I el món també és ple de notícies bones, suposo, i de gent bona, suposo. I són fàcils de veure perquè destaquen i són motors socials, vitals, mundials. El meu fill té un examen de filosofia aquest dijous i m’ha dit que la filosofia no és un ciència perquè la ciència es basa en els fets i la filosofia en els dubtes. Suposo que dubtar ens fa avançar, ens fa moure, ens fa crear, i per això quan jo em poso una mica dramàtica i dic que dubto del funcionament vital d’aquest nostre món i parlo que vinguin els zombis ho faig amb la voluntat d’avançar, no de rendir-me, us ho prometo. No soc una persona desesperançada, al contrari, i malgrat que la ironia m’encanta, confio en els desconeguts, profundament. En l’altre. Vosaltres també ho feu? Esperar el millor dels altres els impulsa a ser millors, entenc. Això és una de les claus de la programació neurolingüística: canviar el pensament per canviar el llenguatge per canviar les accions. Us imagineu que fos possible? El meu fill, influït pel que estudia –entenc–, em va preguntar l’altre dia què diria a totes les persones del món si pogués enviar-los un missatge directe al seu cervell durant 30 segons. Un sol missatge escoltat per tot el món. Què diríeu? Jo em vaig posar en mode hippy, perquè vegeu que em continua sortint el positivisme i l’esperança en la humanitat abans que res; i em sorprendria que, en general, la gent fes servir aquesta oportunitat, aquest poder ser la veu de la consciència de tothom, per fer el mal. No hi estem programats tampoc. Estem programats per a la vida. Mireu documentals d’animals? Allà, a part de mares full time ocupades en les cries, hi ha ganes de vida, de supervivència, de seguir com a espècie. Només fan mal si han de menjar, els animals. Qui sap si ho som encara. Tant de bo. Una amiga em diu que ella encara va amb les sandàlies d’estiu i que al súper ja hi ha panettone i torrons i que això sí que és una distopia i no El conte de la serventa. Em fa riure. La meva neboda més petita gaudeix tant amb Halloween –sí, he dit “Halloween” i no castanyada!– que la meva filla i jo hem decidit disfressar-nos perquè no ens conegui i anar a fer-li una sorpresa. El món és ple de dones valentes. Potser si arriben els zombis encara ens en sortirem, i tot perquè val la pena viure, i la vida, i els dubtes, i el món. Què creieu vosaltres: sí o no? Gino Boccasile (1901-1952) / Lugano

Esperar el millor dels altres els impulsa a ser millors

Filosofia