Criden "feminazis" mentre es normalitza i s'agreuja la violència contra les dones

Si féssim cas d’un dels mantres clàssics del periodisme que diu que no és notícia que un gos mossegui un home sinó que un home mossegui un gos, la violència contra les dones hauria de deixar de sortir als diaris. Recompto només titulars de l’última setmana: un catedràtic de Física sentenciat per abusos a una doctoranda continua fent classes a la UAB; un professor d’institut de Bagà agredeix presumptament dues menors; dues agressions sexuals contra menors en escoles del Vendrell i Salou; agressió sexual amb violència extrema contra una noia al sortir d’una discoteca del Poble Espanyol; un cineasta i professor de teatre d’Alcover va a la presó acusat d’abusar d’una nena; segons un estudi, el 22% de les dones que queden amb homes per Tinder són violades. Primer, van ser comptades dones valentes les que van començar a fer públiques les agressions domèstiques, amb el terrible cas d’Ana Orantes com a detonant per modificar el Codi Penal. Vint-i-cinc anys després, les xifres que han anat aflorant de violència de gènere convencional (ho escric amb tota la ràbia) ja les donem per descomptades. Cada hora, de dia o de nit, només comptant l’àrea de Barcelona, una dona demana un advocat d’ofici perquè ha patit maltractaments. En aquests casos, perquè ens impressioni, hem de posar-hi xifres, veure’n el volum; també de dones assassinades. I fins i tot així, és una xacra que socialment s’entoma com si fos un malefici o un accident fortuït. Més endavant, una altra dona va haver de passar per la maldat extrema dels Sanfermines i el seu infame judici per motivar l’enduriment de penes i canviar-nos a tots la idea de com funcionen les agressions. No cal ni una gota de sang perquè siguin brutals. A més de les violacions de grup, ara vivim una onada d’agressions a menors que se’ns fa del tot incomprensible, inabastable. Cada tres dies un menor de 14 anys comet una agressió sexual a Catalunya. No cal fer de psicòlegs de guàrdia per aventurar la complexitat d’aquestes violències. L’accés precoç a la pornografia i la manca d’educació sexoafectiva, o tan sols del mínim acompanyament familiar. L’efecte incitador que poden tenir les gravacions en vídeo, el domini atroç del masclisme, el materialisme, l’individualisme radical, la manca de referents de conducta, la pèrdua de l’escala de valors i fins i tot d’empatia. És significatiu que la violència contra les dones i les nenes sigui més extrema en el moment en què s’ha instal·lat en el discurs públic la mirada de gènere. Criden “feminazis!” mentre es normalitza i s’agreuja la violència misògina. Fins quan, fins on podrem aguantar tant de dolor.