La poesia d'Hugo i la música de Fauré no es poden concebre l'una sense l'altra

En arribar en cotxe a dalt del coll de Somport, una noia ens demana si anem en direcció a Pau. Des dels mots inicials se la veu trista i ben aviat ens adonem que amb poca esma per dissimular-ho. Potser empesa per les imatges del paisatge que s’anava quedant enrere a través de la finestra, en va explicar el motiu a uns desconeguts, com de vegades passa a l’avió o al tren on el passatger veí t’explica la vida amb detall sabent que molt probablement no et tornarà a veure. Es tractava, però, del desconsol, la desolació d’una noia que acabava les vacances havent hagut de deixar algú de qui s’havia enamorat fent el camí de Sant Jaume. La fiblada amorosa recent, viva, no li permetia l’entrada de gaire paraules de consol perquè amb el dolor mantenia l’esperança, la mateixa pena donava aire a una flama que no volia apagar. Víctor Hugo va descriure de forma corprenent aquest estat d’ànim en el poema “La pauvre fleur” (Les chants du crépuscule, 1835). Una flor s’enamora d’una papallona (papillon, masculí en francès): La pauvre fleur disait au papillon céleste: / Ne fuis pas! [‘La pobre flor deia a la papallona celeste: / No fugis!’]; Vois comme nos destins son différents: Je reste / Tu t’en vas! [‘Mira com els nostres destins són diferents. Jo em quedo / tu te’n vas!’]... El poema és dedicat a “Mademoiselle J.”, l’actriu Juliette Drouet de qui Hugo s’havia enamorat. Té 33 anys quan escriu el poema –pocs per atabalar gaire el veí del tren–, però al 1861, un jove de 15 o 16 –que és una edat que al tren ets tu qui el pots atabalar a ell només amb la teva presència i sense badar boca– va triar aquest poema per fer la seva primera composició. Gabriel Fauré va musicar el text d’Hugo des de la perspectiva de la papallona i va titular la cançó Le Papillon et la fleur, per a veu i piano. La melodia, magnífica, és la veu de la flor. La introducció, els enllaços de les estrofes i el final estan presentades per unes escales ràpides ascendents i descendents del piano que indiquen clarament el vol de papallona. El text va alternant un vers descriptiu i un de lament: “Mais, hélas! l’air t’emporte et la terre m’enchaîne, / Sort cruel! [‘Més, ai!, l’aire se t’emporta i la terra m’encadena, / Fat cruel!] / Je voudrais embaumer ton vol de mon haleine / Dans le ciel! [‘Voldria embalsamar el teu vol del meu alè / En el cel’] / Mais non, tu vas trop loin! Parmi des fleurs sans nombre / Vous fuyez, [Però no, vas massa lluny! Entre flors innumerables / Fuges,] / Et moi, je reste seule à voir tourner mon ombre / A mes pieds. [‘I jo em quedo sola veient girar la meva ombra / Als meus peus’]. La visió del compositor embolcalla la desesperança de la flor amb una dansa –un vals– en una aparent contradicció. La música pot semblar que alleugera la lletra, que li treu profunditat, però no: la desdramatitza. La desimboltura juvenil de Fauré allisa el sentiment amarg, el fa suportable. La unitat del poema en afegir-s’hi la música es converteix en una dualitat. La coherència del text, que en literatura és gairebé una exigència, en música només és una opció. La música pot enfocar el text des de diferents estats d’ànim variant simplement una nota o un acord. Si el poema combina anhel i resignació, amb la música ressalta la joia de l’enamorament: Oh! pour que notre amour coule des jours fidèles, / O mon roi, [‘Perquè el nostre amor visqui dies fidels / Oh rei meu’] Prends comme moi racine, ou donne-moi des ailes / Comme à toi! [‘Fes com jo arrel, o dóna’m ales / Com tu!’]. A la vida s’és papallona o s’és flor, però aquí poesia i música creuen les pròpies fronteres. Vàrem deixar la noia a l’estació de Pau. Anava a París –on Hugo i Fauré també hi van viure–. Va fer arrel o emprendre el vol? Potser no coneix aquesta cançó, però els sentiments del segle XXI no són diferents dels del XIX. L’esquinçada de l’ànima continua rebent el suport de l’art. Més encara si com a Le Papillon et la fleur poesia i música es recolzen de manera que ja no es poden concebre l’una sense l’altra. La Marie es va deixar el bastó de muntanya al seient del darrere, recordant-nos la seva història. També alguna de nostra.

La poesia d'Hugo i la música de Fauré no es poden concebre l'una sense l'altra

Flor enamorada