Els grans incendis forestals s’aturen a l’hivern

Ja tornem a ser-hi: una mare que plora el seu fill mort en acte de servei, una vídua que es qüestiona per què el seu company era en aquell penya-segat, un infant orfe que es pregunta què li ha passat al seu pare i un tros del territori arrasat. Són massa els morts: Nonasp, Riba de Salices, Losaico, Horta de Sant Joan, Paüls… I són moltes les vegades que hem de dir que cap bosc no val una vida, sigui de bomber, de tècnic dels Equips de Prevenció Activa Forestal (EPAF), de pagès o de temporer. Però sembla que no aprenem. O aprenem tard.

Ara tothom opina i tothom proposa, però ja fem tard. Fem tard per gestionar els dos milions d’hectàrees forestals que hi ha a Catalunya. Fem tard per potenciar i dignificar la pagesia, el sector primari, i repoblar la Catalunya buidada. Fem tard per fer estassades selectives, erms estratègics, cremes controlades, arranjaments de camins, punts d’aigua. Fem tard per explotar la biomassa, per fer ordenació forestal, pel mosaic agrícola, per augmentar els marges perimetrals de seguretat, per fer plans d’autoprotecció, per canviar el Pla Especial d’Emergències per Incendis Forestals a Catalunya (l’Infocat) i tornar a posar tothom al seu lloc. Fem tard per canviar el Pla d’Actuació del Grup d’Intervenció (PAGI), per redreçar les subvencions; és tard per assolir el compromís amb la descarbonització i l’Agenda 2030. En definitiva, fem tard per fer gestió i prevenció. Però, sobretot, fem tard per recuperar les vides i les famílies trencades per culpa d’una societat que, de tant mirar-se el melic, no veu l’horitzó.

Totes aquestes mesures –i altres de tan necessàries que hem de continuar implementant– ja no aturaran els propers grans incendis que vindran, siguin de la generació que siguin. Administracions autonòmiques, ajuntaments, diputacions, consells comarcals, propietaris forestals, companyies elèctriques, població rural i urbana, sindicats, empresaris, partits polítics, ecologistes i negacionistes: tots formem part del problema.

L’administració vol protegir el paisatge sense fer gestió; l’Ajuntament, fer gestió sense afectar els seus interessos locals; les elèctriques fan servir el bosc amb servitud low cost; les diputacions subvencionen ajuntaments per fer requetès d’extinció en detriment de la prevenció; alguns pagesos prefereixen extingir que prevenir; i la població rural abandona el seu entorn mentre la urbana ocupa els espais naturals sense cap respecte, com si fossin parcs d’atraccions. Els sindicats corporatius s’obliden de l’interès general i la classe política, quan està a l’oposició, proposa amb vehemència allò que no farà quan governi, o que no va fer quan va governar. Tots coincideixen en una cosa: que les seves paraules divergeixen dels seus actes. I, mentrestant, alguns paguen amb la seva vida enmig d’aquesta foguera de les vanitats.

És l’hora de la humilitat, de la corresponsabilitat en majúscules i de l’autocrítica sense partidismes, per destacar allò on ens podem fer forts amb tota seguretat. Hem de deixar de banda els interessos i deixar de jugar a les probabilitats. Les catàstrofes naturals en general, i els grans incendis forestals en particular, no ens donaran més marge a l’error. I els coneixements adquirits pels nostres experts i la intel·ligència col·lectiva es posaran a prova davant del gran enemic: la incertesa.

INCENDIS MÉS COMPLEXOS I CATASTRÒFICS
L’emergència climàtica farà que aquests grans incendis forestals es tornin cada vegada més complexos, impredictibles i catastròfics, sense respondre a cap patró ni model. I seran els professionals de l’extinció i la prevenció els que hauran de fer-hi front, amb l’inestimable ajut i coneixement del territori, però sota un comandament i interès únic.

A Catalunya, el 65 % del territori és terreny forestal, el 75 % de propietat privada i el 24 % de propietat pública, amb 14 parcs naturals. Els experts calculen que només un 10 % de tota la massa forestal de Catalunya està gestionada i que per mantenir-la es necessiten 3.000 euros per hectàrea a l’any. Segons el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CFTC), una comarca com el Solsonès té 78.000 hectàrees de massa forestal. Si volguéssim gestionar-ne només un 10 %, es necessitarien 23 milions d’euros l’any per fer aquesta gestió al Solsonès. El pressupost que es destina a tot Catalunya en gestió forestal no arriba als cinc milions d’euros.

Amb més de dos milions d’hectàrees forestals a Catalunya, queda clar que haurem d’aprendre a interactuar de manera responsable i sostenible amb el bosc, a conviure amb el foc i a relativitzar el seu impacte quan no s’enduguin vides. Hem d’estar preparats, no per apagar el màxim nombre d’hectàrees possible, sinó per minimitzar els efectes sobre la població, els efectius i els béns. I, sobretot, per no sacrificar més vides de forma inútil i innecessària.

I mentre no corregim aquesta desviació endèmica, haurem d’aprendre a conviure amb el foc. Hem de fomentar la cultura de l’autoprotecció, de la prevenció, de la resiliència i de la consciència i coneixement del risc. No podem pretendre viure envoltats de bosc i natura sense franges de protecció o en llocs on cap franja de protecció no ens salvarà, ni en edificacions vulnerables al foc. No podem segar el cereal en condicions de risc sense tenir dos vehicles de l’ADF al costat. No podem continuar gaudint de l’entorn natural com si fossin parcs periurbans. No podem establir estratègies d’extinció per rèdit o per por a la factura política.

El problema dels grans incendis forestals a Catalunya no és la manca de recursos en l’extinció, sinó la manca de gestió i d’una política que prioritzi els interessos generals per sobre dels particulars. Tot això, agreujat pel gran negoci que s’ha creat entorn de l’extinció en detriment de la gestió i la prevenció.

L’atomització de les subvencions i indemnitzacions que ofereixen les administracions, i el fet que aquestes es facin de forma poc transparent i defugint del control fiscal i fins i tot parlamentari, ha convertit l’extinció en una tasca amb un estúpid atractiu romàntic cinematogràfic i un no menys atractiu negoci, on fins i tot associacions, empreses i fundacions treuen la seva part del pastís, fent impossible comptabilitzar la quantitat ingent de recursos que s’escapen en aquest macabre negoci. Les inversions en prevenció i gestió dels nostres boscos no arriben ni al 5 % del que es destina a l’extinció.

Els grans incendis forestals no els poden aturar els GRAF, ni els bombers, ni un exèrcit de voluntaris, requetès i població civil. Els grans incendis forestals s’aturen a l’hivern i un cop iniciats l’aturaran les condicions meteorològiques, la discontinuïtat del combustible i l’orografia.