Repasso alguns avantpassats, com en Dionís Escorsa i Cruells.

Tots aquells que poc o molt som fanàtics de les històries de personatges de temps passats, quan arribem al punt de baixar al detall dels ancestres, dit d’altra manera, quan ens toca fer la feina de correlacionar famílies, que –pel broc gros– és la praxis genealògica; sempre se’ns dibuixa un somriure al rostre quan rebem l’ajut d’aquells que abans ja n’han escatit els fonaments, una disciplina gens fàcil. La Teresa Macià, membre del Museu Can Xifreda, és una d’aquestes persones que, amb molta paciència i minuciositat ha compilat centenars de dades dels arxius parroquials de Sant Feliu, i en honor a la veritat he de dir que quantes vegades ho he hagut de menester, m’ha proveït d’aquesta informació tan útil. Vagi doncs des d’aquí el meu reconeixement.
Després del Concili de Trento (1545-1563) es va expressar la necessitat de registrar en uns llibres específics els matrimonis i els baptismes de les parròquies i, unes dècades més tard, es va fer el mateix amb les defuncions. Es tracta d’una ordre del papa Pau V, que ho publicaria al Rituale Romanum (1614). Com que en aquest article parlo dels Escorsa, em toca filar molt prim, perquè repasso alguns avantpassats, com en Dionís Escorsa i Cruells, besavi d’un dels principals genealogistes que és membre destacat de l’Institut Internacional de Genealogia i Heràldica del CSIC, Creu de Sant Jordi (2000) i Medalla d’Honor de Barcelona (2008). Em refereixo a l’Armand de Fluvià i Escorsa.
L’INDUSTRIAL DIONÍS ESCORSA
Dionís Escorsa i Cruells neix a Sant Feliu de Codines el 12 d’octubre de 1840. És fill de Josep Escorsa i Cirerol, l’Hereu del Jepet del tabaco, i de Teresa Cruells i Corderes, de Can Feliu Fuster. Dionís va tenir sis germans més i, de ben jove, va entrar a treballar a la foneria Plana, Codina i Beltran, al carrer Aldana de Barcelona. Als tallers de foneria d’abans, la unió del serraller i el fonedor era habitual i en Dionís es va especialitzar en la tasca de fonedor que, per la fabricació de les peces més grans, prenia un caire més industrial, mentre que la de serraller era més artesanal per l’elaboració artística de peces més petites.

Publicitat de les diferents etapes de la Foneria EscorsaL’any 1867, amb només 27 anys, s’estableix pel seu compte i munta un taller de foneria. El 1870 li són encarregades les columnes del Palau del Governador a la Ciutadella de Barcelona. Deu anys després d’haver obert aquest negoci, traspassa el taller a un empleat seu que es dedicarà a la forja decorativa.

A Barcelona i amb 29 anys, el 23 de desembre de 1869 es casa amb Francesca Sòria Ustrell, nascuda a Sabadell; del matrimoni vindrien quatre fills: Teresa, Alexandre, Joan i Pere Màrtir. El 1876 al passeig de la Creu Coberta, a extramurs de la ciutat, amb Josep Plana i Sebastià Agustí funden la foneria Plana, Agustí i Escorsa. En Dionís és el director tècnic i el 1884 se’ls hi encarrega el reixat circumdant, amb fanals i tot –avui desapareguts–, del monument al banquer Francesc Gumà a Vilanova i la Geltrú. El 1892, Dionís queda com a únic soci de l’empresa, que rebateja amb el nom de Foneries Escorsa, SA, essent un dels principals proveïdors de ferro en la construcció del nou Eixample barcelonès. Dionís Escorsa mor el 7 de juliol de 1900 i de la Foneria se’n fan càrrec els fills Joan i Pere Màrtir doncs. L’Alexandre, pel seu compte, funda amb Leonard Leprevost l’empresa Hamsa. Són obra de la Foneria Escorsa les columnes metàl·liques del panòptic de la presó Model de Barcelona (1904).

Publicitat de diferents etapes de la Foneria Escorsa

El 1916 s’instal·len al carrer de Santa Eulàlia –un dels barris de l’Hospitalet de Llobregat– fent cantonada amb Riera Blanca, en un terreny de 18.000 metres quadrats. Arriben a instal·lar-hi tres grans forns elèctrics convertidors, tallers de foneria i construcció i la producció anual es xifra en 3.000 tones de metall fos. La plantilla va anar creixent fins a arribar als 217 treballadors i va ser la segona foneria d’acer emmotllat més important d’Espanya. Entre altres peces fabricaven els peus per a les taules de marbre de cafès i restaurants, cuines econòmiques, fanals d’enllumenat. Després de la Guerra Civil van treballar per al sector de l’automoció i per al sector ferroviari. La Foneria Escorsa va tancar les seves portes el 1966.
PETITS GRANETS DE SORRA
El dia de Nadal de 1884, a les províncies de Granada i Màlaga es va produir un terratrèmol de magnitud 6,5 a l’escala de Richter d’uns efectes devastadors. Va causar més de 800 morts i 1.500 ferits i va destruir quasi per complet les poblacions d’Arenas del Rey, Alhama de Granada o Jatar. El meu avi va guardar la notícia, que publicava en portada el Diario de Barcelona i que jo encara conservo.
La Foneria Agustí i Escorsa de seguida va prendre consciència del desastre i van regalar i enviar empaquetats, segons publicava un diari, “63 picadors de portes per a les cases i tres de mida gran per a edificis públics”. Paral·lelament també va col·laborar amb els damnificats mossèn Cinto Verdaguer, amb el seu llibre de poemes Caritat per recaptar diners per a les víctimes. Els fabricants de lones van enviar de franc tendes de campanya, ja que molta gent s’havia quedat sense casa i, a més, aquells dies hi va haver grans nevades, que farien augmentar el nombre de morts.
Les donacions de grans empreses ara ens poden semblar de pa sucat amb oli, però sumades arribaven on no ho feia el mateix Estat. Per fer-nos una idea de com anava la cosa, quan a Madrid van rebre la notícia del terratrèmol que s’havia produït, van pensar que no n’hi havia per tant i que era producte de l’exageració pròpia dels andalusos, així és que fins al cap de quatre dies no es van posar mans a la obra. Com que no existien prestacions socials de cap mena, en ocasions com aquella, les ajudes, els petits granets de sorra, moltes vegades venien de mans dels industrials, que bàsicament tenien les fàbriques a Catalunya.
Això sí, després de 15 anys d’aquella tragèdia mal atesa, l’Estat, enarborant sempre la bandera de l’honor i la grandesa d’Espanya, dilapidaria els seus recursos a sufragar les despeses militars de les estèrils guerres de Cuba i Filipines, que qualsevol estratega donava per perdudes abans que comencessin. Aquell conflicte bèl·lic va costar la vida de 200.000 soldats de lleva i als mutilats i malalts no se’ls va pagar ni atendre. Els preus dels queviures es van apujar, cosa que va afectar els més humils i va provocar motins de subsistència.
I per acabar, uns quants granets de sorra, de fa 60 anys: els successors de l’industrial santfeliuenc Josep Umbert Ventura, amb fàbriques tèxtils a Granollers i Sant Feliu de Codines (Roca Umbert), van muntar per iniciativa pròpia unes llars d’infants a les dues fàbriques per als fills i filles dels treballadors, que en deien la Cuna. Les mares podien anar-hi per alletar els més petits i mentre elles treballaven, unes cuidadores s’encarregaven de la mainada. També, l’industrial Joan Camp Uñó (Sabons Camp), que era natural de Riells del Fai, va garantir feina, durant molts anys, a tots els veïns de Riells que volguessin anar a treballar a la seva fàbrica de Granollers.