El setè art a Sant Feliu i el Vallès Oriental

El cinema va tenir el seu naixement a Le Salon Indien Du Grand Café de París, l’any 1895; els seus pares, els germans Auguste i Louis Lumière presentarien al món el seu cinematògraf. No obstant això, abans ja s’havien inventat unes quantes màquines d’imatge com el taumàtrop anglès el 1825, els diorames del francès Daguerre el 1838 o el complex quinetoscopi el 1889, de l’inventor d’enginys nord-americà Thomas Alva Edison, al qual seguirien el cinetoscopi i el fantoscopi. El primer film que van presentar els Lumière era una seqüència on es veia la sortida dels obrers d’una fàbrica. Aquella primera sessió ja va ser de pagament, així que s’emportarien l’honor i el mèrit de ser els pioners en aquest nou art. A Catalunya, els barcelonins Ramon i Ricard de Baños van fer algunes pel·lícules pornogràfiques per encàrrec del rei Alfons XIII. El confesor, El ministro i Consultorio de señoras en són tres mostres. I els primers estudis sonors, els Orphea (1932), foren un projecte concebut pel president Macià. El denominat cinema amateur, de baix pressupost i dut a terme per no professionals, se circumscrivia pràcticament a curtmetratges. La filla del doctor Andreu –el de les pastilles per a la tos–, na Madronita Andreu, va ser la primera cineasta amateur catalana, que va enregistrar almenys 900 bobines. A la dècada dels anys 20 es va comercialitzar la famosa càmera Pathé-Baby. I anys després vindran les cintes de 8mm. el Super-8 i les 16mm. En l’actualitat, l’amic Jordi Sabatés, pianista i compositor, ha aprofundit en diverses experiències musicals sobre pel·lícules de cine silent, on proposa una banda musical de creació pròpia. Ho ha treballat a Nosferatu, el vampir, adaptació de l’obra de Bram Stoker portada a la pantalla el 1922. També ha deixat la seva patent en algunes de les pel·lícules del cineasta aragonès Segundo de Chomón, inventor de magnífics trucatges i creador de films fantàstics com Electric Hotel o Satan s’amuse de 1907 i també és creació seva la música per a Sherlock Jr., un dels films que interpretava l’actor còmic Buster Keaton. CINES AMB PÒSIT Les primeres sales de cinema catalanes era lògic que s’obrissin a Barcelona, tot i que enumerar-les se’m faria costa amunt i em conformaré només a parlar de les més properes. A Granollers, segons testimoni d’Amador Garrell, el primer cine que es va obrir va ser a l’actual carrer d’Anselm Clavé, al lloc que ocupava l’antiga botiga La Económica i on l’any 1901 s’hi va construir la casa de Can Torrebadella. Després, el 1905 va venir el Cinematógrafo Valero, que s’instal·laria al Casino; una entrada costava 10 cèntims. El 1906 veien la llum el Cinema del Cafè Nou i la Sala Edisson, escrit així, amb dues esses. Però va ser el Mundial Cine, del 1914, aquell que s’hauria de convertir en el més popular de Granollers. A la Garriga, el cinema Alhambra va ser inaugurat el 1913 i, abans de començar amb les projeccions cinematogràfiques, va ser la seu d’orfeons i sala de ball amb cafeteria. A Sant Feliu de Codines el 1919 obria les seves portes el cine Glòria, que tenia l’entrada per la carretera principal i es pujava per unes dretes escales –gens aptes per a gent baldada– per on s’accedia a l’interior de la sala pel costat de la pantalla. En Melcior s’ocupava de fer córrer el gramòfon mentre a viva veu explicava la pel·lícula, perquè fins al 1933 no es van començar a projectar pel·lícules sonores. L’explotació de la sala corria a càrrec de l’empresa local Comajoan-Ausió. El cine va tancar les portes als anys 70. Més tard, a Sant Feliu també, hi hauria el Cine de Cultura, que depenia de la parròquia i que va entrar en funcionament a mitjan anys 50, i el Cine Coliseo, obert als anys 60 fruit de la iniciativa privada de l’empresari Tomàs Garriga. En l’actualitat, i tal com ha passat a la majoria de petites poblacions, ja no en queda cap. L’Antoni Borrell Ribas va néixer el 1934, fill d’una nissaga familiar de metges, el seu avi i el seu pare ja ho eren. Durant la seva joventut i mentre estudiava –és estomatòleg– una de les seves grans aficions va ser la fotografia. Tan aviat com va poder, va adquirir una filmadora i amb aquella eina l’Antoni va rodar i dirigir algunes pel·lícules de cine amateur, obres meritòries, de les quals n’arribaria a presentar alguna a un dels festivals nacionals de cinema amateur. Potser la que va tenir més predicament a escala local va ser Quin dia!, rodada el 1967 i que tenia una durada de 26 minuts. Malgrat aquest títol tothom la coneixia com El Biscuter, ja que la presència i la màgia del minicotxe el convertiria en el principal focus d’atracció –dit això sense, de cap manera, menystenir tots els que hi participaren–. Us en faig la sinopsi: “Una família nombrosa, el matrimoni i cinc fills, tenen un Biscuter i el diumenge, per allunyar-se del brogit de la ciutat, decideixen anar a passar el dia a la muntanya. Carreguen en el minúscul vehicle el fato, la paella i, tal com poden, s’apanyen per encabir-hi tota la mainada i emprenen el viatge per la carretera comarcal. Un seguit de peripècies els hi destarota el dia de lleure. En parar al primer poble, el guàrdia municipal els sanciona per estacionar en lloc prohibit. Com que el cotxe no corre gens ni mica es detenen a una farmàcia i compren un supositori gegant, que l’home introdueix al tub d’escapament per veure si així la màquina arria més. Després punxen un pneumàtic i no duen roda de recanvi, l’ajuda d’altres conductors és inútil perquè el diàmetre de la roda dels seus vehicles en fa quatre com la del Biscuter. Finalment, acaben substituint la roda punxada per la del carretó d’un pagès. Una segona multa és la que els clava el guarda forestal quan la família encén un foc al bosc per fer l’arròs; i l’esglai general, quan el Biscuter baixa tot sol rostos avall per haver-lo deixat desfrenat...” [caption id="attachment_178188" align="alignnone" width="800"] Rodatge del film 'Quin dia!', del cineasta Antoni Borrell Ribas[/caption] La feina de l’Antoni Borrell –ingent– començava havent de procurar-se els actors i les actrius per a les seves pel·lícules. En un següent film que titularia Els fets dels homes, on jo mateix hi vaig tenir un paper secundari, el de fill, recordo que poc abans de començar el rodatge tan sols faltava trobar l’actriu principal –quasi res– que faria el paper de mare. Trobar-la va suposar un vertader maldecap. Algunes senyores a les quals se’ls hi havia proposat el paper, ves a saber si per vergonya, havien refusat participar-hi. “Ja està!”, va dir un. La Ramona Puigdomènech, que anys enrere havia fet teatre i ho feia força bé. Per no perdre pistonada, tota la colla vam anar a casa de la Ramona, a Can Vaca, capitanejats per l’Antoni Borrell. Vam trucar a la porta i vam sentir, de dins, la veu del seu home, l’Oriol: –Endavant, passeu –l’Oriol feia la torrada a la vora del foc–. Què se us ofereix? El director li va explicar que tenia en ment fer una pel·lícula i que li agradaria que la seva dona també sortís al rodatge... on hi tindria un paper destacat. –Ramona! Baixa, que et demanen. La Ramona, una mica trasbalsada en veure tota la colla al menjador de casa seva, després de saludar-nos va escoltar la proposta de l’Antoni atentament. Als ulls li brillava una guspira d’emoció continguda. “Òndima! tornar a l’escena...” De seguida, dirigint-se al seu home li va preguntar: –Així, doncs, Oriol: què et sembla a tu? I l’Oriol, tan bon home com era, sense apartar mai la vista del torrapà –no fos cas que es malaguanyés la torrada– va fer: –Si no t’ha de quitar cap hora de feina i a tu et fa il·lusió, doncs, fot cine! I ja vam tenir l’actriu. UNA ESPANYOLADA Abans que –per força– tots quedéssim ben confinats, vaig parlar a curta distància amb l’amic Joan Segalés Santiesteban, que va ser cap de sala al Bikini, la coneguda sala de festes de Barcelona, i que tot i passar per les mans de diversos amos, es va mantenir oberta durant un període de 37 anys, del 1953 al 1990. El local i els terrenys adjacents eren grandiosos, fins al punt que havien arribat a tenir-hi instal·lat un minigolf. El van batejar amb el nom de Bikini en memòria de l’atol·ló de la Micronèsia, on els ianquis van fer totes les proves atòmiques que els va donar la gana. També diuen que és el local en què es van començar a servir els típics croques-monsieur francesos i al cap de poc temps els clients ja demanaven: “Fes-me un Bikini.” D’aquí ve que per identificar aquest sandvitx el nom s’implantés arreu d’Espanya. Jo que estava interessat en el llarg recorregut d’aquesta discoteca en què es va convertir quan el 1985 van agafar les regnes l’equip Turmix, que formaven el Kike Anzizu i el Xefo Guasch, vaig preguntar-li al Joan si el local, en tot aquell dilatat període de temps, no havia tancat mai: –Si, noi –em va dir–, vam haver de tancar 15 o 20 dies per culpa d’una pel·lícula de cinema. [...?] Després, el Joan va abundar en l’explicació. Resulta que el director José Antonio de la Loma durant el rodatge de Yo, el Vaquilla, una espanyolada dels 80 amb música de Los Chichos i que tractava de les facècies del famós delinqüent, havia trobat unes localitzacions en uns terrenys propers al Bikini. Com que les seqüències es van anar allargant i la penya d’actors i extres tenien molta set i poc senderi el Bikini s’omplia del millor de cada casa cada nit fins que l’ambient de dins del local feia por de debò i foragitava els clients de sempre. Aquell tancament, per sort, va servir per capgirar tendències i es va tornar a la normalitat.

El setè art a Sant Feliu i el Vallès Oriental

Fot cine!