L’adult, en el paper de pare, rep la salutació de l’adolescent, amb un llançament de la motxilla directe als peus del progenitor

És tard, passen de les 22.00h, surto de teatre, ja m’apropo al pàrquing de casa. No hi ha rastre d’humans a aquesta hora, només sento el ventilador d’aire calent a tota pastilla dins el cotxe. Em pregunto per què no defalleix la meva voluntat de realitzar extraescolars més enllà de quan es fa fosc. Em responc silenciosament que són la millor inversió en mi mateixa, un espai on fer ximpleries pren molt valor i on et sents acompanyada a fer-les per altres components que t’animen i t’acompanyen. La porta del pàrquing s’obre en silenci. Reüll a l’esquerra apareix un home de mitjana edat. Camina en direcció a mi, m’aturo, em creua. Reüll dret, apareix al fons del carrer un adolescent esportiu: perfil de dessuadora amb caputxa, motxilla esportiva a conjunt. No li veig la cara, és clar, l’aire és tan gèlid que talla el somriure i la respiració. L’indicador del cotxe marca 2 graus, s’acostuma a afegir: “positius” (deu ser per animar perquè a aquesta temperatura o hi poses de la teva part o el pensament es pot aturar definitivament en qualsevol moment). L’adolescent esportiu es dirigeix cap a l’adult que venia del reüll esquerra. No em cal fer ús d’habilitats extrasensorials ni femenines: són pare i fill. L’adolescent sembla més àgil, deu ser que porta més passes en temperatura extrema o ha sortit com un coet després dels corresponents estiraments d’una jornada d’esport intensa. “Stop! Alarma!” Però si va calçat amb les xancletes d’entrar a la dutxa, Déu meu, ha perdut les sabates pel camí? L’han atracat per arrencar-li les sabates? Hi ha hagut cap terratrèmol als vestidors i ha hagut de sortir corrent per salvar la seva preuada vida d’adolescent? Aprofito per moure’m i sentir els dits dels meus peus que mantenen el pedal de fre del cotxe, necessito sentir-los ara mateix. Tot passa en pocs segons. Els meus peus coberts amb mitjó llarg i bota estil militar no eren una opció matinal, sinó de supervivència davant possibles congelacions. Em recorre un calfred colpidor. Espero la reacció del pare, espero un alçament conjunt de braços per esbroncar aquesta nuditat podal. Em sumaria a la discussió, però el cotxe –d’aquests intel·ligents que no contamina– també ha emmudit en veure l’adolescent. L’adult, en el paper de pare, rep la salutació de l’adolescent, amb un llançament de la motxilla directe als peus del progenitor. Peculiar manera de saludar-se. Ara espero una resplendor del cel, un aparell apropant-se a la velocitat de la llum, una porta automàtica d’acer inoxidable i una llum que xucla pare i fill. Així és més comprensible entendre què estic percebent d’aquesta peculiar relació paterna-filial. Cap moviment de reacció paterna. S’ajup i recull la motxilla. L’escena podria haver acabat aquí perquè aixeco el peu del fre i el cotxe recupera el motor. No vull veure més o hauré d’actuar. Cotxe i jo anem més coordinats que no pas aquest pare i aquest fill. Podria acabar aquí, oi? Doncs no! Recupero la visió dels protagonistes. Cap llum del cel ha passat a recollir els individus. Última visió abans d’accelerar i m’adono que el pare té un caminar difícil, com quan a teatre ens fan creure que estem caminant a la lluna i hem d’aixecar els peus que pesen. Miro els peus del suposat adult i el cotxe i jo ens paralitzem de nou. Empasso saliva, la poca que ha donat temps de generar-se. El pare també va calçat amb les xancletes d’entrar a la dutxaaaaa!

L’adult, en el paper de pare, rep la salutació de l’adolescent, amb un llançament de la motxilla directe als peus del progenitor

Fred d’extraterrestres