Gallecs, de la reivindicació a la preservació, passant per la utopia

Amb motiu del reportatge d'EL 9 NOU sobre l'aniversari, promovem una trobada amb persones lligades a Gallecs i pregunto quins records els evoca: “Lluita assembleària, grans amistats”; “vam tocar la utopia amb els dits”; “el que decidíem anava a missa”; “Gallecs tal com és”; “el crit que fèiem per mantenir la identitat de Gallecs”; “els millors anys de la nostra vida”; “una experiència preciosa” i “un lloc i una gent entranyable”; “vam fer possible la utopia. Van construir Ciutat Badia i volien fer una altra ciutat artificial a Gallecs. Amb la nostra lluita els vam demostrar que es podia aturar aquella macroconstrucció”; “per a mi, sempre ha estat un espai de resistència i un espai de referència per a molta gent que vol viure al camp i que vol viure d’una altra manera”; “per a mi, l’època de Gallecs és un moment molt rellevant de la nostra vida per tot el que va comportar aquesta lluita, però també perquè em va ajudar a descobrir-me i conèixer-me a mi mateixa”; “quan vaig venir a Gallecs em vaig adonar que era ecologista sense saber-ho. I feminista. Vaig posar cognom a coses que jo era”; “mai em vaig identificar amb l’etiqueta de hippy”; “moment important en la meva vida, però també moment històric important” (anys 70 i 80). Unes 8.000 persones es manifestaven l’abril de 1978 per reclamar la preservació de Gallecs. Fou la primera gran expressió d’una lluita que suposaria l’ocupació de masies i terres expropiades, que a principis dels anys 80 rebien més d’un centenar de persones. Un sistema organitzat d’ocupació rural amb consciència ecològica que va començar a Can Mayol de Palau i que volia salvar Gallecs tornant la vida a les cases, reconstruint-les, i a la terra, conreant-la. Una lluita que es va aplegar al voltant de la Comissió de Defensa de Gallecs liderada per Lluís Ansó i en la qual va participar gent de tota mena: músics, artistes, mestres, estudiants universitaris, objectors de consciència, gent que volia viure al camp... Després, cada casa era un món i intentava viure la seva pròpia utopia: conreu ecològic, economia col·laborativa, vida comunal, música, artesania, art... Tot. Aquesta idea de preservar allò que s’ocupa i el fet que es tractés d’un entorn natural són dos trets que, al meu entendre, confereixen certa singularitat a l’ocupació de Gallecs. La gent que va ocupar Gallecs ho va fer per preservar aquell territori –mantenir-lo “verd i agrícola”, deia l’eslògan– i mantenir una forma de vida i de relació amb la terra originària i autèntica; no per necessitat d’habitatge ni per viure de gorra ni del cuento. Aquesta és una qüestió que –crec– encara avui hi ha gent que no ha entès. Han passat 40 anys de la primera gran manifestació de Gallecs –i 50 dels fets que la van motivar–, però l’esperit que va promoure aquella primera mobilització –i totes les següents– continua essent el mateix: preservar Gallecs. El moviment okupa ecologista ha tingut sempre un paper important en la defensa d’aquest pulmó del Vallès, una lluita que ha passat per diferents etapes, formats i intensitat i que encara avui es manté.

L’esperit de la primera mobilització i totes les següents continua essent preservar Gallecs

Gallecs, de la reivindicació a la preservació, passant per la utopia