Gandhi fou estimat per gent de totes les religions: musulmans, hinduistes, sikhs i jainistes. Els més integristes no li van perdonar el seu sincretisme

L’any 1948, Mohandas Karamchand Gandhi va ser assassinat. Enguany en celebrem els 70 anys. El magnicidi va ser el resultat paradoxal d’una vida dedicada a l’ahimsa [la no-violència], la idea que havia guiat 255 milions de súbdits de l’Índia a rebel·lar-se contra dos segles de domini britànic. Algú podria pensar que l’atemptat tenia a veure amb els seus principals adversaris: el govern de l’imperi britànic. No fou així. Tots els imperis imposen el seu poder a les colònies a través de la violència, el cas de l’Imperi britànic a l’Índia no en va ser cap excepció. Però els anglesos no van voler convertir Gandhi en un màrtir, la qual cosa no els va impedir de convertir-lo en presidiari sense que hi hagués cap delicte de sang. L’argument legal en el cas de Gandhi va ser el d’acusar el seu independentisme pacífic de sedició. Fou, doncs, l’independentisme musulmà que, al seu torn, volia crear el Pakistan qui el va matar? Doncs tampoc... La realitat sempre supera la ficció. De fet, la descolonització que s’acabava de produir quan va ser assassinat va ser per acord i el govern britànic estava disposat a pagar una suma en concepte d’indemnització. El nou govern indi no volia compartir aquesta suma amb els pakistanesos, a qui considerava uns separatistes de l’Índia, i Gandhi va insistir a fer un viatge al Pakistan i lliurar-los la part que els corresponia, ja que havien format part de l’Índia sota el domini britànic i sempre va tenir l’esperança que hinduistes i musulmans poguessin conviure en un mateix estat. Aquesta era la situació just abans del seu assassinat. La vida de Gandhi va perseguir tres objectius: la independència de l’Índia, la unió entre hinduistes i musulmans i la igualtat legal de tots els ciutadans, que implicava acabar amb el sistema de castes hinduista. Gandhi només va aconseguir el primer dels tres objectius: la independència. El sistema de castes que divideix la societat segons la família on es neix encara continua vigent actualment i els musulmans finalment van crear dos estats: Pakistan i Bangla Desh. D’aleshores ençà l’amenaça de guerra entre Pakistan i Índia ha estat una constant. El pensament de Gandhi fou revolucionari en tots els sentits. La primera revolució el va dur a liderar un independentisme pacífic que va trigar més de 30 anys a assolir la independència, però que va reeixir a assolir-la sense passar per una guerra sagnant amb Gran Bretanya, com en el cas dels EUA a finals del segle XVIII. La segona era una revolució social: aconseguir una societat d’iguals. La societat índia s’ha mostrat sempre terriblement resistent a canviar aquest sistema tan rígid d’organització social que condemna a la pobresa la casta anomenada dels “intocables”. Ja a l’època del budisme, els seus adeptes van obtenir una primera victòria sobre les castes quan aquest sistema de pensament que en prescindia es va difondre per tota l’Índia el segle III abans de Crist. Però l’hinduisme va resistir i es va tornar a imposar amb el sistema de castes destruint la revolució budista, que era també una revolució religiosa i alhora social, com la de Ghandi. A Gandhi li va passar el mateix i li va resultar més fàcil de mobilitzar el seu poble pel sentiment nacional que no pas per la igualtat social. La nacionalitat o la religió són forces més viscerals que l’equitat social perquè nacionalisme i religió tenen ancoratges profunds en les emocions. L’equitat social és un concepte ètic que sorgeix en un punt més avançat en el nostre procés de civilització –fa poc, al segle XIX– i exigeix una certa ètica humanística que no tothom té si no hi és pujat. La religió, en canvi, apareix molt abans en la nostra història. Sabem que els neardenthals ja enterraven intencionadament els seus familiars a la zona de l’actual Iraq, i que ho feien amb sensibilitat cobrint-los de flors. D’això fa més de 40.000 anys. Un cop es desenvolupen els principals sistemes religiosos actuals, ara fa uns 3.000 anys, codifiquen fortament comportaments socials que històricament han conduït a l’enfrontament violent societats que professaven religions menys diferents del que els seus adeptes pensaven. Per això el pensament no-violent i alhora profundament religiós del mahatma és tan innovador. D’aquí a mil anys, si no ens hem autodestruït, segurament els llibres d’història marcaran l’ecologisme i la no-violència com la principal innovació que ens va permetre passar de l’any 2000 a l’any 3000. L’ASSASSINAT DE GANDHI L’assassinat de Gandhi va tenir a veure amb la reticència visceral dels hinduistes a acceptar l’eliminació del sistema de castes i a l’integrisme religiós que separava musulmans i hinduistes. Totes dues tendències –castes i enfrontament religiós– continuen dissortadament vigents a l’Índia actual, de manera que aquells que diuen que progressem més ràpidament en tecnologia que en civilització tenen tota la raó. Aquesta visceralitat va acabar amb la seva vida i amb les esperances de milions de persones en el terreny del progrés social, econòmic i educatiu. Un dia una dona va anar a veure el Mahatma amb el seu fill i li va dir: –Mahatmaji, digues al meu fill que no mengi sucre! –Torneu d’aquí tres dies –va respondre el mahatma. Passats els tres dies la dona va tornar amb el seu fill i Gandhi li va dir: –No mengis sucre! La mare li va preguntar: –Per què ens has fet esperar tres dies per dir-li-ho? Gandhi va contestar: –Només fa tres dies que no en menjo –va respondre el mahatma que sempre predicava amb l’exemple. El lector podrà entendre com ell sol va aturar amb una vaga de fam els enfrontaments entre musulmans i hinduistes que van provocar centenars de milers de morts un cop declarada la independència: el seu exemple i la seva manera austera de viure eren reconeguts per gairebé tothom, inspiraven respecte perquè l’autoritat només es guanya amb l’exemple i l’autoritat política també. Gandhi fou estimat per persones de totes les religions de l’Índia: musulmans, hinduistes, sikhs i jainistes. Ho fou per la seva honestedat moral i la seva profunditat humanística. Però els més integristes no li van perdonar el seu sincretisme religiós d’inspiració teosòfica i tolstoiana, que també representava una gran innovació; d’aquell gran escriptor rus i de Buda va recollir l’anhel d’una societat fraternal, espiritual i justa i això atacava els interessos dels més rics, interessats en la religiositat com a forma de domini. Les elits índies que no s’havien guanyat com ell el suport de les masses pobres de l’Índia per a la independència foren les que, un cop assolida la independència, el van eliminar. Va morir assassinat per un hinduista exacerbat, un fidel de la seva mateixa religió. UNA SUPERPOTÈNCIA EMERGENT Actualment l’Índia es consolida com a superpotència emergent, però si Gandhi aixequés el cap no li agradaria un país tan classista o més que la mateixa Gran Bretanya a la qual es va oposar. La història ens ensenya lliçons, i la lliçó que ens ensenya la vida de Gandhi és clara: els països que es fan independents de les metròpolis que els maltracten poden acabar reproduint exactament els seus mateixos defectes perquè n’estan contagiats. Si durant el procés d’independència no es va imposant de manera molt clara i convençuda un projecte d’equitat social, després és més difícil de construir-lo. Holanda ho va fer quan es va independitzar d’Espanya; a l’època del cèlebre pintor Rembrandt ja tenia un dels sistemes d’orfenats públics més ben finançats d’Europa, mentre a Espanya s’escrivia El lazarillo de Tormes sobre les peripècies d’un vailet que vivia al carrer... L’Índia, amb Gandhi assassinat, no va destruir les castes, ni va repartir la riquesa, més aviat al contrari. Si l’equitat social a dins de l’Imperi esdevé impossible, cal un programa clar de regeneració ja durant el procés, si no es vol que el vaixell independentista acabi encallat en el mateix punt. I això exigeix uns líders amb un amor inqüestionable a la veritat i l’enteresa ètica, amb un sentit de l’austeritat personal i una capacitat de sacrifici exemplar, com la de Gandhi. El constructor de la independència de l’Índia va viure en un subcontinent que mai no va oblidar els anys que va passar a la presó per defensar pacíficament el dret a l’autodeterminació. Els pobres de l’Índia van ser exemplars en aquest aspecte. No sabien escriure, però tenien memòria d’elefant: no el van oblidar mentre li tocava mirar el món en silenci i solitud, des d’una finestra plena de reixes. Van entendre perfectament la magnitud del seu sacrifici i el que els estava dient des del silenci forçat.

Gandhi fou estimat per gent de totes les religions: musulmans, hinduistes, sikhs i jainistes. Els més integristes no li van perdonar el seu sincretisme

El nen que menjava massa sucre