Gastem la vida en el sentit de viure-la. Vivim fins que ens morin, però vivim.

Gino Boccasile (1901-1952) / Federazione Italiana Nuoto Aquestes setmanes últimes en lloc de nedar vaig a aquagym. La piscina és plena d’adolescents que esquitxen i fan un curset de socorrisme, i jo, d’adolescents que esquitxen i malden per sobreviure en aquest moment vital seu i meu, ja en tinc prou a casa. M’he passat a l’altre costat de la línia de vida i vaig a aquagym amb les iaies. Dic iaies amb tot el respecte i admiració del món, sense ni una punta d’acidesa, ironia o crítica en la veu. Són iaies potser d’edat només –tot i que hi vaig amb una amiga de la meva edat i hi ha més noies, sí, noies, com nosaltres– perquè d’energia i alegria en van més sobrades que els adolescents que neden. La saviesa i l’edat tenen coses boníssimes, no ens n’oblidem mai. Hi vaig, us deia, amb admiració, perquè això de l’aquagym des de fora sembla una broma però des de dins fa gràcia sí, però hi has de treballar. Els dimecres el professor és joveníssim. I amb moltíssima energia. I quan la cançó puja d’intensitat –crec que és quan sona Knock on Wood– ens demana que ens hi esforcem al màxim i que ho gastem. “¡Gástalo!”, diu rient. “¡Gástalo, gástalo!” No sé si es refereix al moviment (estira’l, fes-lo bé, colla’l) o al cos (si li fots canya al moviment, el cos crema i es gasta) o al moment que es viu (colla’l una mica més, dona-ho tot, esforça-t’hi!), però m’encanta quan ho diu. L’entenc: ho hem de gastar tot. Quan som allà, dins de l’aigua, i a fora. Hem de gastar la vida, els moviments del cos, els moments que vivim, els pensaments, els sentiments, les activitats. Ho hem de gastar tot. I quan parlo de gastar no em poso literal en el sentit de buidar les butxaques i no estalviar ni un duro a final de mes, sinó en un sentit més metafòric, més emocional, més potent: gastem la vida en el sentit de viure-la. Vivim fins que ens morin, però vivim. I tampoc no es tracta de fer coses i coses una darrere l’altra pel simple fet de fer-les, pel simple fet d’omplir el temps. No, tampoc no és això. És que, si estem fent una cosa, sentint una cosa, vivint una experiència, escrivint un article, ho fem amb la idea de gastar-ho tot, d’esprémer aquell moment amb tota la intensitat de què disposem, amb tota l’energia, perquè si aquell moment passa –que passa–, si aquell sentiment s’esmicola –que s’esmicola–, si l’experiència s’acaba –que s’acaba–, que no ens quedi a dins la recança d’haver viscut a mitges. Ens passem la vida buscant excuses per celebrar coses. Ho deia la companyia Col·lectiu Desasosiego a la seva obra sobre Lorca, Un segundo bajo la arena, quan el que hem de fer és celebrar cada dia la vida. Hi estic d’acord. La vida s’ha de gastar. Sense cap recança. Fem-ho. Gastem-la.

Gastem la vida en el sentit de viure-la. Vivim fins que ens morin, però vivim.

Gastar