Sobre l'allau de migrants francesos a la Catalunya dels segles XV i XVI

A les acaballes del segle XV i començament del XVI, Catalunya, que havia passat la Guerra Civil Catalana i també va patir diverses epidèmies de pesta negra en la vastitud del seu territori, l’elevada mortalitat va reduir considerablement la ja de per si escassa població. Així, doncs, es va haver de menester força mà d’obra. En paral·lel, a França es va desfermar un greu conflicte religiós que enfrontava el comte de Comminges, catòlic, i el comte de Foix, protestant, i que culminaria amb vuit guerres successives. Per acabar-ho d’adobar, enmig de tota aquella tempesta, a la part pirinenca del sud francès sofrien de superpoblació. S’aplegaven dos factors desmesurats: la inseguretat i la fam. Una allau humana d’immigrants, mai vista, inundaria durant en certa manera Catalunya un llarg període de temps. Els qui venien eren joves, molts tenien els pares morts i provenien de les comarques pirinenques i prepirinenques, encara que també alguns del Llenguadoc i de les terres altes del Massís Central francès. Els catalans ja hi estàvem avesats, a rebre francesos del sud, que mesuradament acudien aquí com a temporers –per la collita del raïm, per la recol·lecció del blat– i mai no se’ls hi va negar l’entrada. Llavors, però, va ser diferent, ja que venien per establir-s’hi, sense cap estratègia definida, a raig; la qual cosa va ajudar que la població es doblés en algunes de les nostres contrades. Malauradament, no tot van ser flors i violes per a ells i, forasters com eren, en alguns llocs van ser vistos amb malfiança per la seva situació personal i econòmica inestable. A l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, l’estadística recull que l’any 1474 es va donar assistència a 447 persones, de les quals només 20 eren franceses. Per fer-nos una idea de l’augment inaudit de gals en un període de 100 anys, l’any 1581 es va donar assistència a un total de 2.725 persones, de les quals 1.078 són franceses. [caption id="attachment_164868" align="alignnone" width="576"] Eduard Pingret (1785-1869) / Fons Angely (Bibliothéques de Toulousse)[/caption] COM EREN AQUELLS NOUS HOSTES? Llevat d’alguns casos aïllats en què van venir famílies senceres, el gruix dels immigrants eren nois joves, catòlics i dedicats a les feines del camp. Molts no s’ho van pensar gens ni mica i així que van poder es van casar amb una dona catalana. Si per les circumstàncies del moment elles havien quedat vídues –n’hi havia moltes en aquest estat–, farien sort amb el nou enllaç matrimonial, ja que comptarien amb l’ajut d’un home que es podia cuidar de la terra. El compromís afavoriria ambdues parts, ja que pel fet de casar-se amb una dona d’aquí el nouvingut d’origen francès obtenia la nacionalitat catalana. La llengua i la parla eren força semblants i, per tant, no eren obstacle. Cal tenir present que el vocabulari d’aleshores, sobretot el que s’emprava a les zones rurals, contenia més aviat poques paraules. I aquí vull fer un incís. Ja sigui per abandó o per ignorància, molts capellans van transcriure, sense gaire miraments als llibres de registres matrimonials de les parròquies, allò que fonèticament se’ls feia més entenedor quan a un jove francès –analfabet– li demanaven els seus noms, el seu poble i el seu bisbat de procedència i mirava d’explicar-se. A les inscripcions de matrimonis més antigues de la parròquia de Sant Feliu de Codines, per exemple, trobem: 1577-Antoni Pi, pagès de Cosers (França); 1582-Antoni Rollán, pagès de Sant Privat (França); 1589-Jacint Pedragosa, pagès de Aulort (França); 1594-Giralt Vallcorba, pagès de Gimont (França) i d’aquesta manera, fins l’any 1672, un total de 27 joves francesos que contrauen matrimoni amb dones del poble, provenen de pobles com ara Asparó, Vilafabri, Caunuy, Sant Margot, Santa Maria de Desquens o Santí, localitats que no consten en cap mapa per haver estat mal escrits en la majoria de casos. Hi havia vegades que el mossèn, si no en treia l’entrellat del lloc de procedència, feia constar: “Natural del Regne de França” o bé: “D’origen francès” i au! La indumentària dels nouvinguts, amb alguns trets diferencials, era força semblant a la dels autòctons. Tots duien balons, que eren una mena de pantalons que arribaven fins als genolls, fets amb teixits d’estamenya o drap. La camisa era d’estam, cànem o estopa i era la peça de roba que més se suava i que es rentava més sovint. La ropilla, una peça ajustada al cos, damunt de la qual hi anava el gipó o justacòs. Els calçotets, que solien ser de blauet. I la capa gascona o els gambetos, que feien servir d’abric. Sabates i espardenyes eren comunes fins en les classes més pobres, sobretot quan s’havia d’emprendre, tal com ho van fer ells, distàncies tan llargues. [caption id="attachment_164874" align="alignnone" width="515"] Eduard Pingret (1785-1869) / Fons Angely (Bibliothéques de Toulousse)[/caption] ELS FRANCESOS A LA NOSTRA COMARCA L’arribada d’aquests emigrants no va tenir la mateixa incidència a totes les comarques. Que se sàpiga, a Girona, a Barcelona, a la zona del Maresme, al cens de la parròquia de Sant Just o a les comarques de Tarragona, les arribades van ser les més nombroses, però també s’establiren a Lleida, la conca de Barberà, la Garrotxa, el Baix Llobregat, els dos Vallès, etcètera. En un estudi fet en alguns pobles de la nostra comarca, l’historiador Jaume Dantí va obtenir els percentatges de matrimonis de conjugues francesos amb dones d’aquí des del 1570 al 1629. Ens diu que a Cànoves va ser del 8,8%; a Sant Celoni, el 13,5%; a Santa Agnès de Malanyanes, el 12%; a Bigues, el 4,3%; a l’Ametlla, el 7,4%; a Vilamajor, el 9,9%; a Lliçà, el 6,2% i a Vilanova, el 8,3%. Són dades que indicarien que el Vallès Oriental va ser una de les comarques més fluixes en arribada d’immigrants. Els francesos, però, van venir per quedar-s’hi i van arrelar entre nosaltres. Nissagues com els Padró, Rollán, Pedragosa, Rius, Vallcorba, Escuder, Fuster, Bonet, Suriñá, Robert, Casadevall, Riera o Carrera en són mostres fefaents. Els immigrants també van crear les seves confraries estrangeres, com la de Sant Jaume, a Vilassar, o la de Sant Marçal, a Canet. Tenien capelles a ciutats com Barcelona, Sant Boi de Llobregat, Vilafranca del Penedès o Mataró. Hi ha un cementiri de gavatxos a Vilanova i la Geltrú. I a Terrassa el carrer de Sant Pere era conegut com el carrer dels Gavatxons o a Centelles, el carrer dels Estrangers. Tampoc no podem oblidar-nos de la font del Gavatx a Argentona. En un congrés celebrat a Tolosa de Llenguadoc el 1987 –una de les ciutats-patum de la cultura francesa– se sorprenien d’aquella immigració de compatriotes seus que hi va haver en el passat: “Et leur surprise est grande lorsqu’ils apprennent que le pays vers lequel les émigrants français se sont orientés était l’Espagne” [“I la seva sorpresa és fantàstica quan aprenen que el país al qual van anar els emigrants francesos va ser Espanya”].

Sobre l'allau de migrants francesos a la Catalunya dels segles XV i XVI

Gavatxos, els homes muntanyencs