Els gelats són una alegria, són felicitat: ja és primavera, per fi

Els gelats són el meu bitllet cap al benestar / foto: Freepik Mentre vivia a Barcelona amb la meva cosina, el dia de Sant Jordi teníem el ritual d’anar-nos a menjar un gelat al centre i a passejar entre la gentada (mirar llibres ja era inviable). De vegades ens havíem aturat a escoltar un programa de ràdio en directe, d’altres només gaudíem del bon temps. Havíem desat els abrics. Era el primer gelat de la temporada a l’aire lliure i ho vivíem com una inauguració oficial de l’estiu, de les tardes llargues, de la promesa de vacances, una sensació d’optimisme una mica il·lusòria però que és de fàcil deixar-s’hi anar. Sempre més he passejat per la ciutat, per la diada, pensant en aquells gelats. Una escriptora m’explicava una vegada com la memòria no és una eina per enregistrar fets sinó que és una mena de filtre que ens serveix per sobreviure i adaptar-nos: a partir dels records que emmagatzemem anem canviant les nostres accions i, per tant, progressem. Un dels elements que fa que conservem un record és l’impacte emocional que ens va provocar, és a dir, té a veure amb les reaccions fisiològiques que vam sentir davant d’una determinada situació més que no pas amb els fets en si. Tots tenim experiència en no recordar les coses tal com eren sinó com les vam viure. Sabem com de planxats ens va deixar una pel·lícula que vam veure fa anys, però no sabríem explicar ben bé de què anava. Sabem que ens vam emprenyar fort amb un company però no podríem reconstruir què va passar, què ens vam dir, per què vam saltar. D’aquí que hi hagi tanta distància entre les diferents versions d’una mateixa història. Per això recordem especialment les coses que ens van impactar: és el que el cervell fixa de forma més perdurable. Que les implicacions emocionals ajuden a fixar els records ho apliquen fins i tot a les escoles i, de fet, ha canviat els mètodes d’aprenentatge dels infants d’avui. L’efecte de la magdalena de Proust, oh, aquest fenomen meravellós en què l’olor d’un guisat o un perfum o una cançó et desbloqueja unes emocions que vas registrar i emmagatzemar vinculades amb un moment de la infantesa, un paisatge o una persona; la memòria et transporta d’un lloc a l’altre de manera automàtica, tant si vols com si no vols, per bé o per mal. És un viatge quàntic increïble, que moltes vegades va acompanyat de nostàlgia –però això potser és problema meu. Els gelats són el meu bitllet cap al benestar, són la despreocupació de la infantesa, la llum d’un capvespre, un plaer culpable, una excusa perfecta per sortir, per quedar, per caminar, la il·lusió dels menuts, un àpat allargat. No entenc que a les pel·lícules mengin gelat quan estan deprimits. Els gelats són una alegria, són felicitat: ja és primavera, per fi.

Els gelats són una alegria, són felicitat: ja és primavera, per fi

El primer gelat