Cada generació té penjades les seves característiques i etiquetes i si bé és cert que no són totes certes, és clar que ens poden servir de referència

Em faig gran. És lògic, inevitable i, a més, em fa molt feliç. Em vull anar fent cada any una mica més gran durant molts anys. M’encanta celebrar els aniversaris. Els meus i els de tothom del meu voltant. Els que, com jo, toquem els 40 ja amb la punta de la llengua i arriben als 50 i escaig som l’anomenada generació X. Som els que vam néixer després dels baby boomers i els antecessors de la generació millennial. Cada generació té penjades les seves característiques i etiquetes i si bé és cert que no són totes certes, és clar que ens poden servir de referència. Vosaltres, si sou X com jo, haureu crescut amb l’esclat del consumisme, el naixement d’internet i els múltiples gadgets electrònics i encara deveu preferir a parlar en persona que fer-ho via correu electrònic. Som la generació que volia ser algú, que va viure el boom del cinema i de la música, que va somiar que tot era possible, que creia en la igualtat d’oportunitats i en la llibertat individual i que continuava confiant en els patrons tradicionals de parella, família i llar per a tota la vida. Que ingenus, oi? Després de nosaltres van arribar els millennials. Aquesta generació que ara ronda els 30 diuen que és adaptable, que va viure molts canvis en pocs anys i que es va adaptar a tots i que, per tant, és capaç de canviar de feina sense drames: és independent, trencadora i acostumada a viure sense por. Són els que poden passar-se hores parlant per telèfon, oberts, extravertits, sense por. Aquesta generació, diuen, està terriblement empipada amb nosaltres, els X i els nostres pares, els baby boomers. Nostra és, sembla, la culpa de la crisi econòmica i de la mala gestió de les feines, dels habitatges i del planeta en general. No els culpo pas, els millennials, pobres, han patit ells més que ningú la crisi que hem patit tothom. Són els que han fotut el camp a ciutats europees buscant una vida millor, els que han viscut amb els pares fins ara que en tenen 30 i molts perquè tenien un sou de merda i que no sabem ben bé què creure’n, de l’amor per sempre i de la família. Aquests no podien ser ingenus com nosaltres. No estava la realitat per somiar massa. LA GENERACIÓ ‘Z’ I després dels millennials, els Z. No sé si de zombies o de què, però són la generació que està pujant ara. Els adolescents. Els dels 90 i principis dels 2000. La generació tecnològica des de la primera cèl·lula, els dels mons virtuals. Els que prefereixen parlar per whats que conèixer algú en persona. I no confien gens en els cànons tradicionals: l’amor no és per sempre; la família és opcional; la feina vés a saber i, si pot ser, des de casa; i casa pot ser qualsevol lloc del món. La generació que els segueix és la T, sembla. La tàctil. Toquen allò virtual amb les mans. Aquests tes són petits encara. Vés a saber què pensaran de res. Em faig gran, és cert. I a vegades enyoro creure’m que l’amor és per sempre, que podries pagar la hipoteca sense problemes i la cara B dels cassetes.

Cada generació té penjades les seves característiques i etiquetes i si bé és cert que no són totes certes, és clar que ens poden servir de referència

Generacions