S'ha de ser visible per ser extraordinari?

Suposo que el que vull ser a la vida és quelcom extraordinari –preferentment una persona extraordinària–, però em temo que faig tot el contrari per assolir aquest objectiu més sovint del que m’agradaria... És que ser extraordinari és molt difícil, perquè ser-ho és quelcom que necessita més que una visió i molta empenta, necessita d’això, de quelcom d’extraordinari... El primer que em pregunto és si puc ser del tot extraordinari o només una mica extraordinari, ser-ho només en una faceta de la vida. Si és així, que només ho ets en un àmbit de la vida, com a molt pots arribar a ser parcialment extraordinari? Podria ser un pare o un marit extraordinari, un amic extraordinari, un expert extraordinari, un escriptor d’opinió extraordinari o un dormilega extraordinari. Però ni amb totes aquestes coses juntes, no seria prou extraordinari, no pas com el que aspiro a ser a la vida. De fet, crec o vull pensar que tothom aspira a ser o a fer coses extraordinàries a la vida. Em prenc una estona per pensar en quines coses algú pot excel·lir per esdevenir el més extraordinari possible. Em concloc a mi mateix que per ser-ho, per pretendre ser-ho, sens dubte ha de ser en algun àmbit en què necessàriament beneficiï els altres. No pots pas ser-ne, d’extraordinari, per a tu mateix. Has de ser-ho per als altres. Així que hauria de tenir en compte aquells aspectes humans, humanístics i de comunitat o de planeta que desenvolupats atorguin un extra a l’ordinari dels altres. A veure, tot prenent algunes referències, faig un escandall a la recerca de persones extraordinàries en el nostre entorn i context contemporani. Així, doncs, un polític extraordinari pot ser aquell que vetlla pels interessos dels altres per damunt dels propis, amb sacrifici i humilitat. Un metge extraordinari és aquell pel qual un malalt té nom i cognoms, i no només una patologia; vaja, aquell que no treballa per fer hores, sinó que ho fa per veritable vocació humanitària. És clar! Desenvolupar una vocació autèntica i persistir són senyals d’avantatge en moltes professions: bomber, mestre, metge, economista, electricista, forner... Potser hi ha algú que és caixer de peatge d’autopista per vocació o potser és conductor d’ambulància per vocació. És clar que sí. Aleshores, per ser un professional extraordinari només cal excel·lir en la professió, sigui aquesta quina sigui: un bon arquitecte, un bon actor, un bon cellerer o qualsevol ofici que un es proposi... I és que no hi ha plaer més gran que el de ser ben atès per un professional amb vocació i cura per la seva feina. Tot sovint, quan em pregunten quina és la millor tècnica per desenvolupar en màrqueting jo els responc: “L’honestedat”. I és que l’honestedat, també en la meva professió, és allò que et fa perdurar per damunt de tot, sobretot dels resultats a curt termini. ELS VOLUNTARIS Hi ha persones que més enllà de la seva professió es dediquen a finalitats humanitàries: els voluntaris. Pot ben ser possible que només pel fet de ser voluntaris ja siguin persones extraordinàries, amb voluntat de servir els altres o altres causes que no són la pròpia o altres iniciatives que transcendeixen l’ego i el connecten amb la resta. Salvar vides humanes és, per descomptat, l’activitat més extraordinària, però també ho són vetllar pel planeta, per la natura, per les idees d’una comunitat, pel desenvolupament dels joves, per la creació artística, per reduir les diferències tot servint igualtat d’oportunitats a tothom. Aquestes són, sens dubte, les atribucions més extraordinàries. I em continuo preguntant: s’ha de ser visible per ser extraordinari? Que es vegin les accions és necessari per esdevenir i ser reconegut extraordinari, però, si em pregunto si és imprescindible, penso que no. Segurament la gent més extraordinària no busca la visibilitat com a finalitat, més aviat n’és una conseqüència. Estic segur que la majoria de gent extraordinària és aquella de la qual no en sabem res, aquella que treballa o desenvolupa la seva tasca fora de l’ordinari i fora de l’atenció dels altres. Si em capbusso al diccionari, en cap dels termes no trobo la definició que busco en el sentit d’excel·lir o de ser especial, de sortir de l’ordre establert en positiu, de fer allò o ser aquell que és capaç d’alterar l’ordre natural de les coses en benefici d’algú o d’alguna cosa, de ser millor del que és habitual. Així, doncs, aquí em quedo amb la conclusió que, al final, el que compta per a un mateix és el camí i que tu –sí, tu–, per a mi ets extraordinari i tu, extraordinària.

S'ha de ser visible per ser extraordinari?

Gent extraordinària