Expressar-se a través del cos o l’art és una estratègia de regulació emocional

Ens feia saber que, aquest últim any, s’ha adonat que, a vegades, per rebre l’atenció i l’estima de l’altre, ens oblidem de nosaltres mateixes. Afegia que, quan més perduda s’ha sentit, la música li ha fet de brúixola. En pocs minuts, internet estava farcit de titulars sensacionalistes que buscaven dobles sentits al discurs de la cantant. La premsa ha sentenciat Shakira a ser l’exparella de Gerard Piqué per sempre més, fins i tot el dia que la coronen Dona de l’Any a la gala dels Billboard Latin Music Awards.

La cantant és sepultada sota crítiques cada cop que treu un tema. A l’últim videoclip, ha estat jutjada per aparèixer acompanyada dels seus dos fills. Els punts del carnet de la maternitat són més fàcils de perdre que un mitjó després de fotre un clau al cotxe dels teus pares. No obstant això, Piqué en cap moment no ha estat rebutjat a escala mediàtica, continua sent el King de la league. Mentre mirem el melic a la Shakira; Piqué, rient i bromejant, es dirigia a un company dient-li violador. Tot això, amb el seu fill de 9 anys assegut al costat i retransmès en streaming. Malgrat això, hi ha qui troba pitjor per a les criatures rimar Piqué amb salpique. Estic d’acord que els fills de Shakira i Piqué hauran d’empadronar-se a la consulta d’una psicòloga per analitzar el reality show que estan vivint. No estic d’acord que tota la responsabilitat sigui de la mare de les criatures.

Quan li van fotre la melmelada, Shakira va drenar la ira a través de la música, com ha fet al llarg de la seva vida. Recordo que tota la carrera artística de la cantant es basa en l’exaltació de l’amor romàntic, no és cap sorpresa que Shakira canti sobre el desamor. Jo mateixa m’he sentit com ella un munt de vegades –sonava menys pretensiós al meu cap–. Em refereixo que jo també canalitzo el malestar a través de la creativitat; en el meu cas, escrivint. Expressar-se a través del cos o l’art és una estratègia de regulació emocional.

Per a la cantant, compondre equival a agafar un plat i fer-lo esclatar contra el terra. La ràbia té una funció adaptativa, ens fa respondre davant una injustícia. Shakira va respondre –i respon–, en lloc de rebre la premsa a la porta de casa vestint un xandall color gris i el cabell greixós. I, a més, ho monetitza perquè las mujeres ya no lloran, las mujeres facturan. Això no convenç els paràmetres patriarcals, en els quals les dones davant una ruptura s’han de mostrar melancòliques, desfetes i desesperançades.

I per acabar, demanar a Shakira sororitat amb l’amant de Piqué és artificial i antinatural. Exigir-nos –a les dones– ser comprensives, compassives i empassar-nos la ràbia és una gran estratègia patriarcal. A principis de maig, la cantant sostenia un premi com un nadó acabat de néixer, mentre recitava un discurs sobre l’apoderament econòmic i emocional de les dones en què ens deia que “som més independents del que ens van ensenyar a ser”.