Els gitanos, eren esperits lliures, a qui no se’ls podia enclaustrar dins d’un habitatge permanent

L’ètnia gitana és originaria del subcontinent indi, un poble que pel seu caràcter itinerant –molt més abans que no pas ara– s’ha escampat arreu del món, i ho ha fet sobretot per l’Europa central. Una ètnia que, aviat és dit, la formen més de 12 milions de persones. Un dels països on hi ha més població censada, tal vegada sigui Espanya, amb 600.000 gitanos, tot i que parlar d’un cens propi, a més de resultar discriminatori, sona ben malament. Hi ha documents que expliquen que a la península Ibèrica els gitanos van arribar-hi pels volts del 1425 i que les relacions amb la població autòctona van ser bones, fins que a partir del 1469, amb l’entronització dels Reis Catòlics, la seva situació va canviar, ja que els monarques Isabel i Ferran van voler aconseguir un país homogeni i donaren als gitanos un termini de dos mesos per tal que s’establissin en un domicili fix, adoptessin un ofici i abandonessin costums pròpies, idioma i maneres de vestir... Quasi res! Els gitanos, nòmades per antonomàsia, eren esperits lliures, a qui no se’ls podia enclaustrar dins d’un habitatge permanent ni es podia canviar la seva filosofia de vida de soca-rel. Què volia dir això d’adoptar un ofici? Ells ja anaven fent, de semblant manera com ho feien els joglars, anant de poble en poble, però aquests, venent quincalla, estanyant paelles o afuant ganivets. Vençut l’escàs període de carència que els van donar ses majestats va començar la repressió, els van foragitar de les lleres dels rierols o sota els ponts on acampaven i els van perseguir implacablement. En poques paraules, els van fer la vida impossible perquè abandonessin el país. Empesos per la fam –qui no faria el mateix?– van començar a furtar als horts dels pagesos o van actuar al descuit per pobles i ciutats, actes delictius que els marcarien per sempre i que van fer que la població els agafés tírria. Mireu si va durar anys –segles– la repressió contra el poble gitano que durant la Segona República es va promulgar la Ley de vagos y maleantes, coneguda amb el sobrenom de La gandula, contra rodamons, nòmades i proxenetes, de la qual els gitanos en sortirien els més perjudicats. El dictador Franco la va modificar el 1950 i hi va incloure també els homosexuals. I no va ser fins entrada la democràcia al nostre país que gràcies al diputat d’origen gitano Juan de Dios Ramírez Herédia a partir de 1977 es van promulgar algunes lleis que afavoreixen aquesta ètnia en diversos aspectes socials. No obstant això, estigmatitzada com estava la figura dels gitanos al si de la societat –de mangants i lladregots–, durant el Simposi Internacional de Turisme a Catalunya de 1992, l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, va fer servir aquesta frase: “No hem de permetre que qualli la idea que Catalunya es un país molt car i una mica gitano.” Una patinada poc respectuosa, tal com ell mateix va reconèixer i de la qual després es va excusar. Ara fa poc, arran de la invasió russa a Ucraïna, saltava una notícia que es va fer viral a través de les xarxes socials. Un grup d’ètnia gitana, del llogarret de Ljubimivka –a Ucraïna hi ha 48.000 gitanos– en un descuit de vigilància per part de les forces russes, els robà un tanc, que s’endugueren remolcat amb el tractor! [caption id="attachment_259683" align="alignnone" width="250"] El Gitano de la Costa amb Josep Cassart[/caption] L’ARRIBADA DELS GITANOS La vida no s’atura i en són una bona mostra els llibres de batejos, com els de la parròquia de Sant Feliu de Codines, on hi trobem curioses inscripcions, com aquesta: “Vui, al tretze del mes de març del any milsis cents [...] y dins la iglesie de St. Feliu de Codines, Bisbat de Barcelona, ha estat batejat per paraules de present, lo infant de nom Incògnit, fill d’uns gitanos que estaven de pas.” A la vila de Caldes de Montbui i a la seva parroquial de Santa Maria, es venera la imatge de la Santa Majestat. La llegenda diu que la imatge del Crist Majestat, que en l’art romànic és un Crist viu, sense senyals de patiment i cobert amb una túnica llarga, vestimenta típica d’un rei de l’edat mitjana; va ser portada al segle XVII per una tribu gitana de Bohèmia que la feien servir com a passera per travessar torrents i rierols. Aquesta tribu s’hauria instal·lat a Caldes de Montbui amb la imatge, però davant la dificultat d’anar-la traslladant d’un lloc a l’altre –pel seu pes–, quan van aixecar el campament, decidiren deixar-la a la població on des d’aleshores es venera, i que es va refer després de la Guerra Civil. Quan una caravana de gitanos arribava a un poble, solien assentar-se bé a l’entrada o a la sortida del terme municipal, llevat que trobessin algun rierol proper, on aleshores s’hi instal·laven. La gent, com ja hem dit, se’ls mirava amb recança i tots els dies que durava la seva estada i fins que no aixecaven el campament, les autoritats seguien de prop els seus moviments. Un agutzil de Sant Feliu de Codines, als anys 50, va rebre ordres de la superioritat perquè a les gitanes que enxampés robant les rapés al zero, una ingrata feina que l’home feia als baixos de l’ajuntament i, un cop enllestida, la gitana i la seva família eren obligats a marxar, i eren conduits fora del poble. Tanta va ser la persecució implacable a la qual es van veure sotmesos els gitanos durant anys per les forces de l’ordre (els agutzils, el sometent, Mossos o la Guàrdia Civil) que a hores d’ara alguns d’ells s’han especialitzat com a segurates a les obres. A moltes tanques que delimiten l’espai on s’hi construeix un edifici és freqüent veure-hi el símbol cridaner d’una acolorida roda de carro, senyal inequívoc que aquella obra resta sota la protecció d’una colla de gitanos que, previ pagament d’una minsa quantitat, s’encarreguen que ningú no furti les eines ni el material de l’empresa constructora. GITANOS? A LA COSTA I AL SACROMONTE Els tres germans Bisbe, gitanos catalans de Llafranc, treballaven al sector del suro, i quan aquest negoci va començar a anar de baixa van muntar un petit bar que van fer prosperar i van anar engrandint, fins que el 1958 van inaugurar l’hotel Llafranc. El Manel, el més excèntric dels germans, va anar una temporada a Andalusia, on va aprendre a ballar flamenc. Quan va tornar al seu poble, un dia, la famosa balladora gitana Carmen Amaya el va proclamar amb tots els honors Gitano de la Costa, sobrenom que el Manel ja es faria seu. Mentre que els seus germans s’ocupaven de la cuina i de l’allotjament, el Manel era qui les nits d’estiu organitzava a l’hotel saraus i festes flamenques de gran predicament. Per l’hotel hi van passar personatges del món del cinema i de la faràndula com la Loren, l’Elisabeth Taylor, la Carmen Amaya, en Dalí, Burt Lancaster, Johnny Hallyday, Kirk Douglas, Rock Hudson, en Cugat, en Gades, en Serrat o el Camarón de la Isla. Em van presentar en Manel Bisbe a principis dels anys 80 del segle passat, quan l’home ja estava en declivi, però, tot i això, no descuidava mai la seva mise en scène, sempre copiant un posat ben dalinià. Eren les 12 del migdia d’un canicular més d’agost que conversàvem a la terrassa mig buida del seu hotel; davant nostre, la platja, curulla d’estrangers espaterrats al sol. Tallant en sec la conversa, va dir: “Ara es el moment!” I vestint túnica de seda i coronat amb un fes, va entrar a l’hotel per sortir-ne amb un trident a la mà. Amb el seu caminar altiu va avançar per la sorra de la platja –tothom se’l mirava– fins que amb les punxes del trident va tocar les primeres onades. Crec recordar haver-lo sentit pronunciar unes paraules inintel·ligibles. Després, amb la mateixa parsimònia, va tornar per seure’s novament al meu costat. Al cap de cinc minuts, la terrassa s’havia omplert de gom a gom. Molt lluny de l’estereotip d’aquell gitano que cantava en Peret –el del seu pare, el Mig Amic, que si et venia una camisa et regalava un cobrellit, per la comarca de Vic: “Enredant per allà, / enredant per aquí, / d’aquesta manera / em va pujar a mi”...–, jo he tingut la sort de conèixer, amb tota la seva grandesa i esplendor, gitanos a qui no els cal vendre’t res. Va ser gràcies a l’amic Vicenç, que havia signat un contracte per a Canal Sur TV, per la qual cosa es va traslladar a viure uns quants anys a Granada. Em va convidar una setmana a casa seva, a l’Albaicín. Els vincles d’amistat que havia forjat amb els Montoya, els Heredia o els Amaya, artistes gitanos que actuaven als tablaos de la ciutat, em va obrir les portes de bat a bat, i em va permetre assistir a una nit de consagració del cante jondo, al Sacromonte. Mai a la meva vida –en l’àmbit musical– he gaudit de res tan autènticament pur.

Els gitanos, eren esperits lliures, a qui no se’ls podia enclaustrar dins d’un habitatge permanent

Gitanos roben tanc rus