Àlex Márquez. El net d'en Ramon, l'avi més orgullós de la Segarra. El fill de la Roser i en Julià

Doncs això, que m’agradaria saber donar les gràcies. O, simplement, donar-les més sovint. Me n’adono dins d’un cotxe camí d’un circuit de motocròs de Ponts, a la Noguera, xerrant amb l’Àlex Márquez, el jove pilot de motos de Cervera. El Pistoles. El noi que el novembre de 2014, amb només 18 anys, va aixecar el títol del Mundial de Moto 3 al circuit de Xest. El nen que volia ser futbolista i mecànic però que quan va pujar a una moto va decidir que ja no en baixaria mai més. El pilot que creix al costat d’un germà immens i que riu quan hi ha qui s’esforça insistentment a comparar-los: “Com se li acut a algú comparar-me amb el Marc? Qui ha guanyat o guanyarà set Mundials de motociclisme?” El noi a qui li agrada AC/DC i ha escoltat Thunderstruck per motivar-se centenars de vegades però que ara busca silenci a la línia de sortida, al pit-lane, aquells minuts eterns d’abans de començar les curses. El pilot que està convençut que enguany aixecarà el seu segon títol de campió del món. El net d’en Ramon, l’avi més orgullós de la Segarra. El fill de la Roser i en Julià. L’Àlex m’explica que en el món de les motos hi ha moltes famílies que s’hipotequen pel somni dels fills. Però que a can Márquez no va ser així. Que va arribar un moment en què una temporada de l’Àlex costava 30.000 euros si volia progressar i passar a competir als grans circuits. I els pares ho van tenir molt clar: “O hi ha un equip que confia en tu, o arribes fins on arribes.” Ell, també. “Jo tampoc volia que s’hipotequessin per mi.” L’Àlex era conscient de la realitat econòmica de casa. I de tot el que els pares feien per ells dos. Tots els caps de setmanes voltant de circuit en circuit i dormint en una caravana. Destinar a les motos els diners de les vacances. Fer quilòmetres. I més quilòmetres per tot l’Estat. I ser-hi sempre. Sempre. En tot. I per tot. Em diu que va aparèixer un equip però jo vomito una altra pregunta: “Ja els heu donat les gràcies als vostres pares tu i el Marc? Ja els heu dit que esteu orgullosos d’ells pel que han fet per vosaltres?” Silenci. Un somriure. I una resposta clara i sincera: “No prou. No prou.” Me n’adono que és el que hauria respost jo. I, molt probablement, tu. O tu. No? De fet, simplement pregunteu-vos si heu agraït mai als vostres pares o a la gent que estimeu tot allò que han fet per vosaltres. I feu també la mateixa pregunta als amics i a la gent que us envolta. És un exercici de realisme emocional extraordinari. Perquè el no és molt massiu. I demolidor. Però que som a temps de corregir. És ben senzill. És dir: “Gràcies, pare! Gràcies, mare!”