Si tanqueu els ulls, estic segura que podreu recordar aquella professora o professor que us va canviar la vida a la primària o a l’institut

Si tanqueu els ulls un moment, estic segura que podreu recordar amb nitidesa aquella professora o professor que us va canviar la vida durant la primària o l’institut o, amb sort, a la universitat. Sí, aquell. O aquella. Va fer que aquella assignatura impossible us semblés meravellosa, us va ajudar a entendre les valències de química o, encara millor, us va ensenyar el plaer de la lectura o us va donar un consell en el moment precís. El recordeu. Sabeu qui era. Jo també. És obvi que també recordeu amb una certa rialla sota el nas l’altre extrem: el professor o professora que, literalment, no servia per a res. Aquests també hi són, òbviament, però, avui, jo vull parlar dels altres. Vull parlar dels meus Esteve, Miquel, Agnès i Carlos. I dels vostres. I dels dels meus fills. Cada any, molts mestres treuen forces, temps i energia per fer les coses bé, per fer les coses encara millor d’on a priori sembla que no n’hi ha. No us enganyeu: el sistema educatiu actual dona menys del que caldria a les escoles. No vull posar-me a culpabilitzar administracions de com es gestiona l’educació pública actualment, només vull explicar el que veig com a mare, com a amiga de mestres i com a exestudiant. I el que veig és un sistema que depèn en moltíssima mesura del tarannà i de la implicació de les persones que hi treballen sense tots els recursos necessaris. Cada nen és diferent i atendre aquesta diversitat i les seves necessitats en una aula amb una mitjana de 27 infants per classe se’m fa una feina titànica. Els meus fills, tots dos, han requerit atenció a la diversitat. Se surten de la mitja, de la normalitat en certs aspectes. Com els meus –però no us cregueu pas que són tan especials–, hi ha molts i molts dels seus amics i molts i molts de nens i nenes a totes les escoles. Alumnes que requereixen suport educatiu o emocional –i no només parlo de nanos amb dificultats per a l’aprenentatge, sinó també de nanos amb altes capacitats, per exemple–. Aquesta atenció especialitzada només se’ls pot donar si el seu mestre responsable treu hores, recursos i energia fora del seu horari lectiu, fora de les seves hores, per gestionar aquesta diferència. Els meus fills han tingut la sort de trobar mestres capaços de fer-ho, amb voluntat per fer-ho. No tots els nens tenen aquesta sort. I, de fet, no hauria de ser una sort, oi? Hauria de ser una garantia. I una garantia que no depengués del bon tarannà de la persona en qüestió, sinó de l’administració preocupada per l’educació de tot el seu poble. L’actual i el del futur. He acabat criticant l’administració i això que jo volia donar les gràcies: a l’Esteve, al Miquel, a l’Agnès, al Carlos i també al Dani, a la Carme, a la Sílvia, a la Neus, a la Sara, a la Virgínia, a la Gabriela, a la Sònia, a…

Si tanqueu els ulls, estic segura que podreu recordar aquella professora o professor que us va canviar la vida a la primària o a l’institut

Gràcies, mestres