Gràcies, PISA
Els resultats de les proves PISA d’enguany han aixecat molta polseguera i massa passions descontrolades. La qüestió, com totes les relacionades amb l’educació, requereix una anàlisi serena i la convicció que només es pot resoldre si s’encerta el diagnòstic i si es treballa de manera sistèmica, encarant la complexitat. Esbosso algunes idees.
Primer. PISA (sigles del Programme for International Student Assessment, en català Programa Internacional per a l’Avaluació d’Estudiants, de l’OCDE) no hauria de marcar l’horitzó educatiu perquè forma part d’un sistema d’extracció de talent qüestionable. Vivim una època prou enrevessada que hauria de forçar un canvi de perspectiva i pensar que potser necessitem altres formes d’avaluar els resultats acadèmics. De la mateixa manera hauríem de trobar formes d’analitzar i avaluar el benestar o malestar d’alumnat i professorat perquè ambdues són cabdals per disposar de bon clima educatiu i així facilitar, a l’escola, les condicions d’educabilitat.
Segon. Per què i, sobretot, per a què ens cal una bona educació? Es parla contínuament de competències però la qüestió és: quines? Les que orienten l’educació cap a la producció d’objectes i béns materials o les que s’encaminen cap a la cura, la conservació i la reproducció de la vida? En què hauríem de ser competents? És a dir, quines són i quines volem que siguin les finalitats de l’educació? Com podeu imaginar, aquesta temàtica dona per a un congrés d’educació de diverses setmanes. Plantejar la qüestió de les finalitats de l’educació no ho fem perquè potser descobrirem que desitgem un tipus de món i en canvi eduquem en la direcció contrària.
Tercer. A l’escola s’educa i instrueix però l’escola forma part d’un sistema més complex. No podem oblidar que un sistema és un tot orgànic, un conjunt d’elements que d’alguna manera o altra estan relacionats entre ells, són interdependents. Si és així: per què sempre que es parla de sistema educatiu hom pensa exclusivament en l’escola? Si volem que funcioni com un tot orgànic complex, cal vincular i travar bé educació i cultura, educació i mitjans de comunicació i d’informació, educació i salut, educació i esport, etc.
Tot plegat no es pot liquidar en un article, però són qüestions nuclears. A més a més hi ha tot un reguitzell d’altres qüestions que esbosso.
CAL REMAR PLEGATS En tot, també en aprendre a llegir i escriure. Ho podem dir per activa i per passiva: l’escola no fa miracles! L’escola és el reflex de la societat i no pot, tota sola, nedar contracorrent. Llegim bé els adults? Quants infants veuen els adults llegint? Quants pares o mares llegeixen cada dia un conte als seus plançons? Quants reserven temps perquè els fills puguin expressar què han après, com els ha anat o com s’han sentit cada dia? Les llengües s’aprenen fent-ne ús en moltes i molt diverses situacions. Es tracta de ser conscient que també s’aprèn en tota situació informal: fent el sopar, mirant la tele, anant amb cotxe o jugant a futbol.
BONA FORMACIÓ DE MESTRES I PROFESSORS Cal exigir a autoritats polítiques i responsables de facultats de Ciències de l’Educació que vetllin per una excel·lent selecció dels professionals de l’educació. Això passa per possibilitar, i alhora imposar, una bona formació inicial i permanent. Es necessiten més i millors mestres i professors, bons professionals que tinguin vocació de servei. Això suposa un replantejament de l’accés a la funció pública perquè hi arribin els millors, que no sempre són els que han acumulat més mèrits. I significa dotar d’autoritat i prestigi als docents; una autoritat que neixi de l’admiració que societat, escolars i pares senten pels mestres. Els docents han de ser persones competents, que actuïn amb tacte pedagògic, amb bona reputació acadèmica i bon ascendent entre el seu alumnat. Prestigiar els docents suposa, també, donar-los seguretat i estabilitat en el lloc de treball. I per descomptat, bona remuneració.
ELS CURRÍCULUMS Els constants canvis de lleis educatives indiquen que no es dona a l’educació el valor que mereix, ben al contrari, són l’exemple de batalles partidistes. I en tot cas, no es tracta de pensar el currículum des de les competències (mirada posada en l’individu que aprèn) o en les disciplines (mirada posada en els continguts disciplinaris) es tracta de contemplar les dues coses en equilibri. Tot plegat tenint present que l’alumnat canvia i presenta, cada curs, noves necessitats i que les disciplines evolucionen, per la qual cosa els docents han d’estar al dia de les noves investigacions en cada àrea de coneixement. El currículum ha de permetre que l’escola sigui espai de relació social i de reelaboració de coneixement i ha d’apostar per un coneixement científic i crític.
LES ESTRATÈGIES D’ENSENYAMENT-APRENENTATGE Una bona part de les opinions versades sobre PISA s’ha centrat en el debat: tradició vs innovació. Aquesta és una batalla inútil. La memòria, fins i tot la memorització, és important, com ho és una bona classe magistral. L’ensenyament actiu, l’aprenentatge per descoberta, el treball per projectes, racons, ambients, etc. també són bàsics. Mètodes tradicionals i les estratègies d’ensenyament-aprenentatge més innovadores no han d’estar mai renyits, s’han de saber emprar complementant-se de manera harmoniosa.
SIMPLIFICAR LA BUROCRÀCIA L’administració hauria d’evitar l’excessiva protocol·lització i burocratització perquè mata tota iniciativa creativa i ofega als docents més bons i als equips directius més curosos i complidors. Hauria de mostrar-se flexible i avalar projectes que permetin dedicar temps i espais a la reflexió pedagògica en context. En les jornades laborals d’un docent ha d’haver-hi temps per al treball en equip, per a l’avaluació de projectes de millora, per a la pluja d’idees, per resoldre conflictes latents, per a la comunicació de malestars, per a la comunicació distesa, etc.
CONDICIONS D’EDUCABILITAT He deixat per al final una qüestió punyent que l’han denunciat moltes veus i que molts experts consideren bàsica: si no es disposa de bones condicions de vida es fa molt difícil aprendre. La pobresa infantil que hi ha a Catalunya fa esgarrifar. Save The Children parla del 27,5% de menors de 18 anys en situació de pobresa. Es pot aprendre si es passa gana o fred? Es pot aprendre si emocionalment s’està xocat? També sabem que la manca d’expectatives genera passivitat Es pot aprendre si hom sent que l’esforç serà inútil?
Queden coses en el tinter, però tanco demanant que s’inverteixi un mínim d’un 6% del pressupost en educació i donant les gràcies a PISA, un sistema en el qual no confio. Gràcies, PISA, per posar l’educació en el centre del debat polític, encara que només hagi estat per uns dies!