El Casino, com a gran ateneu de la ciutat, hauria de ser una peça clau del teixit cívic i cultural de Granollers

Ha costat molt. Tant, que no va ser fins al 2019, coincidint amb l’inici del primer cicle dels Debats, que la junta directiva presidida aleshores per Josep Rius va acordar incorporar el Casino de Granollers (entitat fundada l’any 1880) a la Federació d’Ateneus de Catalunya, que avui agrupa més de 170 entitats. Aquest fet suposava, de facto, el reconeixement que el Casino de Granollers era l’ateneu de la ciutat. Però un reconeixement, per si sol, no transforma res. Cal dotar-lo de contingut. Catalunya ha estat sempre un país on la societat civil s’ha organitzat en entitats i associacions per tirar endavant, de manera col·lectiva, les seves inquietuds. I els ateneus han estat històricament la gran referència en l’àmbit cultural i social. Han estat molt més que simples locals: espais de trobada, de debat, de formació i de cultura viva. Autèntics laboratoris de pensament i convivència. Llocs on la gent no només es reuneix per passar l’estona, sinó per créixer col·lectivament. Avui, els ateneus continuen promovent la cultura, l’art, les ciències, el lleure i la participació ciutadana, i actuen com a motors de cohesió social. Per tant, el Casino, com a gran ateneu de la ciutat, hauria de ser una peça clau del teixit cívic i cultural de Granollers. Un d’aquells espais que no es limiten a oferir activitats, sinó que contribueixen a construir ciutadania. Però la pregunta és inevitable: el Casino respon avui a aquest model? O s’ha anat allunyant, potser sense adonar-se’n, del paper que li correspondria? No crec que ningú que el conegui una mica tingui cap dubte de la resposta. El Casino de Granollers hauria d’haver estat el saló de casa dels granollerins: un espai obert, transversal, intergeneracional. Però, almenys des que jo el conec –i ja són molts anys–, mai no ho ha estat. Més aviat ha funcionat com un simple contenidor d’activitats (sovint reduïdes a l’oci més convencional) o, encara pitjor, com un club tancat, amb dinàmiques endogàmiques que han allunyat més que no pas han acostat. Els darrers anys, però, s’han fet passes per revertir aquesta dinàmica. Han estat passes lentes i modestes, certament, però reals. Al costat del cicle i del festival de jazz –l’única activitat que ha sostingut, durant molt temps, el prestigi cultural de l’entitat– de les classes de pintura i dels esdeveniments socials tradicionals, s’han consolidat els Debats i s’ha posat en marxa el Premi Literari. Pot semblar poc en set anys, però és més que no pas el que hi havia abans. Les tensions recents dins l’entitat, que alguns han volgut llegir només en clau negativa, han tingut, al meu entendre, un efecte saludable: han sacsejat la inèrcia i han reactivat una massa social –els autèntics propietaris del Casino– massa temps passiva. Sense conflicte, sovint, no hi ha canvi. Superat aquest episodi, el repte és majúscul: convertir el Casino en un ateneu real, no només nominal. I fer-ho, a més, amb ambició. Les condicions hi són: gairebé 150 anys d’història, un edifici singular al centre de la ciutat i una economia sanejada. El que ha faltat fins ara és projecte. Un ateneu no es defineix pel nombre d’activitats, sinó per la seva capacitat de generar sentit. Per això, el repte és clar: recuperar amb decisió el paper de referent cultural. No només programant activitats, sinó generant inquietud. Apostant per una cultura de proximitat, però exigent. Organitzant debats especialitzats, no només divulgatius, i conferències i tertúlies que alimentin el pensament crític. Donant espai a la música, amb el jazz com a senya d’identitat, però també a altres disciplines en diàleg amb la ciutat i el seu temps. Inserint-se, també, en la funció formativa, perquè un ateneu no només exhibeix cultura: la crea i la transmet. Tallers, cursos, espais d’aprenentatge… tot això ha de formar part de l’ADN del Casino. I, en el nostre context, aquest compromís passa també per la llengua: el català no com a ornament, sinó com a vehicle natural de cultura i cohesió. Ara bé, cap d’aquests objectius no serà possible sense una base sòlida: la participació. Un ateneu és, per definició, una entitat democràtica. Qui el governa no pot viure d’esquena als socis ni reduir-los a simples espectadors. Cal facilitar la implicació, fomentar la creació de seccions, escoltar propostes i construir col·lectivament. Que el Casino sigui, de veritat, de tots. Però això també exigeix corresponsabilitat: socis actius, amb iniciativa, amb voluntat d’implicar-se. Sense aquesta energia col·lectiva, cap projecte no és viable. Finalment, hi ha la relació amb la ciutat. El Casino no pot ser una illa. Ha d’obrir-se, connectar amb noves generacions, detectar les inquietuds de Granollers i donar-hi resposta. I ha de fer-ho sense renunciar al seu patrimoni: no només l’edifici, sinó també la seva història i el seu esperit.Tot això no és cap utopia ni un exercici de nostàlgia. És, simplement, el que hauria de ser. Tanmateix, tirar endavant aquest projecte no es pot basar en el voluntarisme. Per això, recentment s’ha pres una decisió clau: professionalitzar l’estructura de l’entitat mitjançant la incorporació d’una gerència. No es tracta d’afegir una capa administrativa més, sinó de garantir continuïtat, coherència i capacitat d’execució. Sense estructura, els projectes es dilueixen. Sense direcció, les idees no arrelen. La gerència ha de ser, precisament, l’eina que permeti convertir el discurs en realitat. Perquè el que falta al Casino no és tant diagnòstic com capacitat de persistir en una línia clara. Des del meu punt de vista –compartit per tota la junta directiva– el propòsit és clar: construir un Casino obert, transversal i intergeneracional. Un referent cultural capaç d’atreure i implicar noves generacions. Un espai de pensament, debat i cultura viva. No ser un simple programador d’activitats, sinó un projecte amb coherència, continuïtat i ambició. Ara toca traduir les paraules en fets. El temps de les declaracions ja ha passat. Granollers no necessita un Casino correcte. Granollers necessita un Casino viu.