Les platges són plenes a vessar de gandules i para-sols de pagament

Ai, les vacances! Quina meravella, les vacances. Marxar, desconnectar, no pensar en res ni preocupar-se. Aquesta és la idea quan les agafes, oi? Aquest és el mantra que et repeteixes: “No faré res més que llegir llibres, escriure la novel·la de la meva vida, gaudir de bon menjar i bon beure i passar estones en família, tots junts, compartint experiències i bon rotllo.” Vacances de tot, Marina, de tot. Res d’activisme feminista, que també hem de poder relaxar-nos; res de debats profunds sobre política, perquè els polítics no s’ho mereixen; res de feina, que qui no s’ho mereix ets tu. Només excursions entre paisatges bellíssims, mar blau i bona vida. Les previsions eren optimistes, ben cert. I va començar tothom a marxar a Menorca, a les illes gregues, a la Toscana, lluny, a llocs envejats i paradisíacs. No sé com us ho feu per marxar a les illes gregues amb el preu de tot plegat, però això ja és un altre tema. I vaig marxar jo. I no us diré que no hagi gaudit de les vacances, perquè no seria cert, però també us haig de dir que potser he après a no idealitzar-les tant. Els meus adolescents estan pesats. I meravellosos, també. I divertits. I àcids. Sí. I bona gent. Però estan pesats. Els he d’arrossegar per tot arreu i m’arrufen el nas i s’estimen més les stories d’Instagram que les meves històries. I les platges són plenes a vessar de gandules i para-sols de pagament; i els pàrkings també es paguen –i molt–; i tot és molt car a l’estiu o aquest estiu o ja sempre. I les excursions són més dures del que creies; i fa més calor i no escrius ni una paraula de la novel·la que t’ha de catapultar a la fama. Ni d’aquesta ni de cap. Un capítol he escrit en 32 dies. Un capítol, només! I els meus capítols sempre són curts. Ho sabeu. El feminisme no l’he pogut posar de vacances, que les converses són necessàries a l’estiu i a l’hivern i, a més, a certs parcs aquàtics, quan entres, et fan fotos de la família i les nenes han de posar somrients i fines i els nens, durs i morruts. La mar de maco tot. I ara mateix –aquella edat, amics i amigues– en què fer la maleta no és agafar dues calces i el raspall de dents sinó que has de tenir en compte tot el que necessites fer servir i les pastilles que ja et prens i endur-te el teu coixí i tot, que, si no, dorms malament. I també fas maletes per a ells i per a tots quan marxem. I peus de gat i ulleres i crema solar i els cereals i els tres tipus de llet. I ho fiques tot a lloc i cuines i reculls i dius… “els que sou a grècia… com aneu?” Perquè els de per aquí, els de turisme de proximitat, estem suats i atabalats de tanta gent i tanta calor i tanta caravana. Què hi farem. Entre els mantres i la realitat, entre la idealització i el dia a dia hi ha un mes pel mig i molta por de la rutina. He tornat ja i us puc dir, això sí, que he llegit molt. Llibres magnífics. I que he perfeccionat l’art de l’acceptació de les coses. Acceptar que les vacances no són l’edèn i que la rutina tampoc no està tan malament. I sí, no us enganyaré, ja estic mirant què faré l’estiu que ve perquè, malgrat tot, malgrat l’enveja i Grècia i la calor: què bé les vacances. Oi?