L'Alfons Carles Comín era un bon enginyer, un bon cristià i un bon marxista que mirava de trobar l'autèntica justícia social entre Jesucrist i Marx

Com cada dia, m’he llevat, he esmorzat i tot seguit he agafat el bastó i he sortit a la fresca matinera de Llerona. Me’n vaig a fer el meu passeig preferit de primera hora. Un caminet a llevant de casa que discorre paral·lel a un torrent i a un nivell una mica més avall del pla de casa entre arbres a banda i banda que comencen a filtrar els primers raigs de sol del dia. Caminant de nord a sud, a l’esquerra, dessota, l’espessa boscúria d’altes alzines que cerquen el cel i es defensen com poden de les heures que les estrenyen com serps gruixudes que s’enfilen per troncs i branques. Alguns roures, ja amb unes bones fulles, pateixen les mateixes opressions. Tot plegat dona la sensació d’estar molt lluny de la civilització. A mesura que vaig avançant i trepitjant fulles seques que cobreixen una terra de bosc molt fèrtil, amb el bastó aparto les herbes que amenacen d’envair el caminet. Aquest no té més de 60 o 70 metres de llarg. Al final hi ha una figuera borda que ha crescut al marge força vertical del torrent. És la meva fita. Em recolzo un moment en una de les seves branques. D’allí, a menys de dos metres, contemplo les gallines a l’alçada dels meus ulls. Un gall de raça petita, però amb unes plomes precioses que se li alcen de la cua, senyoreja pel galliner. Faig mitja volta. Ara, a dalt, a l’esquerra, una colla d’arbusts autòctons que hi han crescut espontàniament em tapen la casa. Invariablement, sempre em deturo en un punt, a mig camí, i contemplo el que jo en dic la cúpula de la catedral. Un gran espai buit on les alzines cobreixen el fons, el cel i els costats. M’hi quedo embadalit uns moments i respiro a fons. Carrego aire pur i energia per tota la jornada. Ara no tant, però a la primavera i a la tardor un cor d’ocells m’acaben de fer les delícies del passeig. Arribo al començament, d’on he sortit. Ara contemplo l’espessor i grandiositat del torrent des d’una rústega balconada. Aquí és la immensitat el que em corprèn. Una fondària verda on hi creixen els pollancres i tota mena de matolls. No sé si hi corre aigua. Abans sí, quan hi podia baixar. A la dreta, penjant d’un marge vertical, un pi poderós que només amenaça els esbarzers de sota. A la meva esquerra un roure que fa anys em va inspirar un escrit que vaig titular Els brots de la nit i que més endavant encapçalaria un llibre amb el mateix títol. Aquest roure es va cremar i només en va quedar l’esquelet. No el vam tallar i l’arbre, agraït, la primavera següent va brotar per la branca de més amunt. Me’n vaig adonar un capvespre quan estava llegint o escrivint a la vora. Un cop he pujat la petita rampa que em du al pla de llevant de casa, travesso una rústega catifa d’herba tot passant dessota uns pins i m’assec en una cadira de ferro que sempre hi ha al mateix lloc, davant d’un arbre molt especial per a la família. Allí em poso a escriure aquestes ratlles; llibreta damunt els genolls i bol·li en mà. A l’esquena, l’ombra dels arbres del torrent. A la dreta, uns pins que s’inclinen cap a migdia. A l’esquerra, un gran arbust d’aquests autòctons –mai no puc recordar-ne el nom– em tapa el galliner. Mentre enyorava el cant dels rossinyols de la primavera, de sobte, un ocell s’ha posat a refilar amb unes notes delicioses. ALFONS CARLES COMÍN A uns sis o set metres davant meu, entre l’arbre especialment estimat i el gran arbust que em tapa el galliner, hi ha un gronxador múltiple en el qual ja s’hi gronxaven els meus fills. Ara ho fan els nets. Ahir mateix, assegut en el mateix lloc, contemplava com s’hi gronxava una neta. Era un espectacle d’aquells que fan bavejar els avis. Quan anava cap endavant, aixecava les cames ben amunt. Quan ho feia endarrere, les encongia per donar-se impuls en sentit contrari. “Mira iaio, toco les fulles.” La llarga i ben curada cabellera voleiant a l’aire. Amb el ritme oscil·lant de la neta em va venir a la memòria aquella cançó amb una estrofa que diu: “gronxa, gronxa...” No en recordo més lletra. La vaig sentir per primera vegada al funeral del company enginyer Alfons Carles Comín. Recordo com la seva dona, vídua, la cantava amb els seus fills, tots fosos en una abraçada emotiva i exemplar i fent el moviment de gronxar-se. Aquella imatge la recordo molt sovint. Ara, quan veig un d’aquells nens, el Toni, en imatges des de Bèlgica, a l’exili, penso en el “gronxa, gronxa...” i en com d’orgullós que el seu pare estaria d’ell. L’Alfons Carles Comín era un cristià marxista, un bon enginyer, un bon cristià i un bon marxista que mirava de trobar l’autèntica justícia social entre Jesucrist i Marx. Era un gran filòsof que pensava –i pensava bé perquè ho feia pensant (perdoneu) en els més febles– en la injustícia. En la injustícia que perdura ara mateix, tant en la societat com en el poder judicial, del qual el conseller Toni Comín va haver de fugir. Els que ara es gronxen de males maneres són alguns jutges i alguns polítics, dels quals avui no parlaré. M’estimo més girar-me i reposar la vista i l’ànima en l’espessor del bosc, veure com el travessen els ocells, ara callats, potser pel respecte i el dolorós record que a ells i a mi em remouen els exiliats com Toni Comín, els presos polítics i tots els perseguits per defensar idees, la democràcia, la llibertat i Catalunya.

L'Alfons Carles Comín era un bon enginyer, un bon cristià i un bon marxista que mirava de trobar l'autèntica justícia social entre Jesucrist i Marx

“Gronxa, gronxa…”