El perill d’una confrontació nuclear és més elevat ara que durant la guerra freda

El més fascinant de la història és que és impredictible. Fa quatre dies ningú no s’esperava que el cap dels mercenaris Wagner gosaria desafiar el totpoderós president Putin de la Federació Russa. I encara menys que els seus brigadistes es plantarien a 200 quilòmetres de Moscou abans d’acabar la primera jornada de marxa i que seria la mediació del president de Bielorússia la que evitaria la caiguda total del president de la Federació Russa.

Aquesta impredictibilitat de la història és el que la fa fascinant. Ara bé, com deia Ciceró: “La història és el testimoni genuí del temps, la llum de la veritat, la memòria i la mestra de la vida així com la missatgera de l’antiguitat.” Quan arribem a les veritats que ens explica la història ens adonem que aquell caràcter cíclic que li veien a la Grècia i la Roma clàssica té un punt de veritat. Les coses no tornen a passar mai dues vegades exactament de la mateixa manera. Però això vol dir que passen d’una certa manera, que les coses es repeteixen fins a un cert punt de manera semblant i que les podem predir i evitar.

Per exemple: sabem que a les corts dels tsars aquella tradició medieval i romana de l’enverinament no havia desaparegut. Rasputin, per exemple, fou enverinat a la cort del darrer tsar. No se’n van sortir. El metabolisme extraordinari de Rasputin va desenvolupar una certa immunitat. La tradició de l’enverinament va creuar tota l’era soviètica i ha arribat intacta a la Rússia de Putin, on també hem vist no pocs casos d’enverinament. Per tant, no fora estrany que durant els mesos vinents Yevgeny Prigozhin, el cap dels mercenaris Wagner, morís víctima de l’enverinament…

De la mateixa manera sabem que un sector nombrós de l’opinió pública russa valora molt l’autoritat i la fortalesa del seu president, que ha quedat totalment en entredit. No és pas del magnànim i dialogant president Gorbatxov, de qui els russos tenen més bon record, sinó de l’implacable i impassible Stalin; entre altres raons, perquè el final de l’stalinisme es va produir durant una etapa de prosperitat i el final de la Perestroika es va produir enmig d’una crisi econòmica i de la corrupció que ja venia d’abans i no havia millorat durant l’obertura política de Gorbatxov. Per tant, és possible que Putin, que s’ha vist obligat a mostrar molta debilitat en aquesta crisi, acabi caient del poder… Ara bé, tot això no és pas completament segur. I aquí comencem a entrar en la impredictibilitat. Hi ha una impredictibilitat de la qual no es parla gaire i n’hauríem de parlar més: el risc de conflicte nuclear global arran de tot el que està passant.

LES DEBILITATS DE L’EXÈRCIT DELS EUA
Una de les sorpreses que es van trobar els americans quan es van afanyar a acceptar països exsoviètics a l’OTAN durant els anys 90 va passar quan van inspeccionar els seus tancs: es van adonar que els tancs T-72 soviètics d’aquells països eren millors que els tancs Abrams nord-americans i més nombrosos. La conclusió era clara: si durant la guerra freda els dos blocs s’haguessin enfrontat, els tancs americans haurien perdut perquè el blindatge del T-72 rus era més bo. Això va portar els nord-americans a desenvolupar una munició més penetrant a base d’urani empobrit, que va causar molt càncer als camps de batalla de la Guerra del Golf, quan el president Bush va sortir amb allò de les armes de destrucció massiva del dictador iraquià Saddam Hussein, unes armes que després d’envair el país no van aparèixer per enlloc. No solament emmalaltien els civils i soldats iraquians, també els soldats nord-americans que manipulaven la munició, perquè no es carregava automàticament com en el cas del tanc rus. Amb les armes nuclears hauria passat el mateix? Qui era el més eficient?

Les més destructives, les anomenades estratègiques, estaven més aviat igualades a banda i banda. L’equilibri nuclear es basava en aquesta idea primitiva i extremadament violenta: cadascun tenia –i encara té– capacitat per destruir uns quants cops el planeta. De manera que ningú no tirava la primera pedra perquè els automatismes de la resposta de l’altre farien que no hi hagués vencedor. Era l’equilibri de la por. El mecanisme de dissuasió va funcionar: les úniques bombes atòmiques que s’han llançat foren el 1945 a Hiroshima i Nagashaki per l’exèrcit nord-americà. D’aleshores ençà no se n’han llançat cap més en una guerra.

Va canviar això durant els anys 90? El desmantellament de caps nuclears estroncat després de l’era del president nord-americà Obama va deixar intacta, a banda i banda, la capacitat dels contendents de destruir-nos a tots i totes. El que va canviar va ser la capacitat russa d’invertir en el seu armament en general. Rússia patia una certa crisi econòmica abans d’abandonar el comunisme. Quan va entrar al capitalisme la crisi econòmica fou total. Era l’època en què aquí arribaven emigrants procedents de Rússia, Romania… Rússia va passar de ser el país del món que invertia més percentatge del PIB en armes (un 17%) a invertir-hi molt menys. Aquesta era una de les raons de la prosperitat europea durant els anys anteriors i posteriors a la guerra freda: més inversió en serveis socials i menys en armament. Putin ha aconseguit que canviéssim de direcció en inversió militar: més inversió. També ha aconseguit que els països escandinaus, proclius a una certa neutralitat, volguessin a entrar a l’OTAN com més aviat millor. Si la primera cosa pot fer minvar la inversió en temes socials, la segona afegeix més contendents a un dels dos bàndols i disminueix la quantitat de països neutrals. No és una bona notícia perquè accentua un món bipolar.

En armes convencionals Rússia va passar a invertir menys i la Xina li ha passat al davant. La inversió xinesa actual en armes nuclears també és important. Però Rússia ha mantingut el seu arsenal d’armes nuclears estratègiques i també la seva indústria militar. També partia d’una situació molt millor que la dels EUA en armes nuclears tàctiques, que són les armes nuclears de curt abast que es fan servir al camp de batalla per derrotar l’exèrcit enemic. Quan Putin deia en aquell estadi moscovita fa uns mesos que havia modernitzat les seves armes tampoc no feia el fatxenda: té una indústria militar que li ho permet. Ho ha fet. Tanmateix, l’exèrcit rus actual no és el de la guerra freda, s’ha fet evident a la Guerra d’Ucraïna. No sembla que els ucraïnesos siguin capaços de trencar el front rus malgrat l’ajut dels EUA i d’Europa. Els russos, al seu torn, tampoc no sembla que avancin gaire i la destrucció i la pèrdua de vides humanes continua. Pot ser veritat que Putin valori més homes fidels que competents –com el seu ministre de Defensa– que homes envalentonats com el cap dels mercenaris Wagner. Però la magnitud de la destrucció causada a Ucraïna, que no és poca, també fa evident la incapacitat de conquerir-la convencionalment i és possible que en tot això hi tingui un paper més important la corrupció que la incompetència, ja que la corrupció del règim rus és molt més elevada que a casa nostra…

Així les coses, si Putin o el seu successor no se’n surten a la guerra d’Ucraïna, faran servir armes nuclears tàctiques? La resposta és que Putin ja fa 20 anys que prepara aquest escenari, cosa que també fa pensar que la decisió d’envair Ucraïna tampoc no va ser improvisada, tot i que la planificació d’una contesa ràpida va fracassar estrepitosament per la resistència ucraïnesa i l’ajut occidental.

ELS DOS SISTEMES DE LA GUERRA FREDA
Durant la guerra freda no eren dues nacions les que estaven en lluita. Eren dos sistemes político-econòmics excloents. El capitalisme excloïa el comunisme i el comunisme excloïa el capitalisme. Ara no és el mateix. Per això el desenvolupament de les armes nuclears es va fer com a estratègia defensiva. El general nord-americà MacArthur va intentar usar-les a la Guerra de Corea, tanmateix no li ho van permetre, tot i que ja les hi havien enviades i eren sobre el terreny, era massa arriscat. Els protocols soviètics de l’època també eren molt clars: les armes nuclears només podien usar-se si l’existència de l’estat o de la nació es veia seriosament amenaçada. En el cas dels EUA ho decidia el president. En el cas de la URSS, el president i un mínim d’un ministre. Putin va canviar ja fa 20 anys aquests protocols per afavorir l’ús de les armes nuclears tàctiques: es podien fer servir en cas de defensa en la guerra contra un exèrcit convencional, no calia un atac nuclear previ de l’enemic… Per tant, objectivament, l’ús de les armes nuclears és més possible ara que durant la guerra freda, ja que, des de la legalitat russa, el Donets, el Donbass i Crimea ja no formen part d’Ucraïna, sinó de Rússia.

I la darrera pregunta és: ho farà? Ningú no és al cap de Putin. Però si alguna cosa el pot empènyer a usar-les és l’amenaça d’una derrota a la guerra d’Ucraïna que comporti, al seu torn, una sortida del poder del president rus per desprestigi i desafecció. Aleshores, si pensa que l’arsenal nuclear pot revertir la situació, podria decidir-se a usar-les. La rebel·lió dels brigadistes Wagner ha creat, paradoxalment, una situació de debilitat semblant. Per a tots els qui s’arrapen als beneficis de l’exercici del poder el més important és la pròpia supervivència, que depèn de mantenir-s’hi. La desestabilització del poder en un país de grans líders inqüestionables crea una situació perillosa que, paradoxalment, deixarà de ser-ho si es produeix una substitució ràpida i el substitut se sent menys qüestionat. Ara bé, si el nou líder és pitjor que Putin, els ressorts per a un ús fàcil de l’armament nuclear ja estan activats i ho tindrà més fàcil. L’amenaça de confrontació nuclear no desapareixerà sola. Cal un món on els qui poden prémer el botó nuclear no tinguin somnis d’expansió i els tinguin de concòrdia. Els darrers anys els votants de diferents països no han anat precisament en aquesta direcció. El risc d’una confrontació nuclear, doncs, és més elevat ara que durant la guerra freda.