Ens ha tornat a passar
Diu la saviesa popular que només l’ésser humà ensopega dos cops amb la mateixa pedra. I deu ser veritat perquè, del desastre que van representar els horrors de l’Holocaust, no en devem haver après res: avui ens veiem, novament, obligats a suportar un genocidi programat com el que està tenint lloc a Gaza.
No cauré en l’observació fàcil de dir que les víctimes de llavors són els botxins d’avui perquè no és veritat: els que van patir la barbàrie nazi no són els culpables del que passa a l’Orient Mitjà. No ens confonguem. Els culpables són un reduït grup de persones, casualment jueus, que tenen prou poder i prou manca d’escrúpols per haver engegat aquest procés endimoniat. I Hamàs –no pas els palestins– és culpable també per haver encès una flama que sabia que produiria molt de sofriment.
Però al llarg dels segles XX i XXI, tenim encara el Vietnam, els Balcans, Ucraïna, una constant conflictivitat a molts punts del continent africà i a l’Orient Mitjà i molts altres conflictes més oblidats, però que també han provocat molt de dolor: naturalment, la Primera Guerra Mundial, però també Indoxina, la Guerra del Golf, la Guerra Civil espanyola, la Guerra del Yom Kippur, el genocidi de Ruanda… Impossible, ser exhaustiu! Però és que també hi ha els crims de guerra, l’ús de la fam i la violència sexual com a armes, un Tercer Món completament desemparat, una mar Mediterrània on moren centenars de persones davant dels nostres ulls… I, salvant la meritòria labor de certes ONG, no som capaços de fer res per aturar aquesta sagnia, aquest dolor que s’escampa cruelment sempre damunt dels més febles. I encara tenim la barra d’anomenar-nos “el món civilitzat”.
I no és tan sols això. Hi ha el racisme i la xenofòbia, la corrupció, hi ha la desigualtat de la dona, hi ha el maltractament que s’infringeix al medi, l’homofòbia, la pobresa extrema, la fam, els excessos policials, la tortura, l’abús infantil sexual i laboral, l’explotació il·legal de persones, el tràfic de mercaderies nocives que fa malbé tantes vides, una gran quantitat de dictadures assassines a determinats indrets del món, algunes, fins i tot, amb una pàtina de democràcia que les blanqueja parcialment… En fi, no acabaríem mai d’enumerar els múltiples problemes amb què es troba la humanitat per sobreviure, fins i tot, als països que funcionen en règim de democràcia.
EL SISTEMA DEMOCRÀTIC
Perquè la democràcia és un sistema que passa per ser el millor de tots els possibles, però que no ha pogut evitar totes aquestes xacres que pateix la humanitat. I no ha pogut fer-ho perquè ha acabat literalment sufocada pels desaprensius que han simulat acatar les regles del joc, però que, en realitat, les han utilitzades en benefici propi. No oblidem que, valent-se dels mecanismes de la democràcia, han sorgit líders com Donald Trump, Benjamin Netanyahu o el mateix Adolf Hitler, gràcies a la ingenuïtat d’uns i a la mala bava d’altres. Fins i tot Putin es fa votar!
A més, la democràcia ens està posant avui, cada cop més, en mans d’unes opcions autoritàries i excloents que es venen com si els antidemòcrates fossin els altres. I ens estem deixant enganyar per aquests desaprensius. Com s’expliquen, si no, fenòmens com Georgia Meloni a Itàlia, Marine Le Pen a França, Geert Wilders als Països Baixos, Viktor Orbán a Hongria, Javier Milei a l’Argentina, entre d’altres, o l’eclosió progressiva d’aquesta tendència a diferents estats, entre els quals, l’espanyol? Que no en tenim prou amb el model històric que ens ofereix l’Holocaust? Que no estem prou avisats, encara…? Què ens cal perquè reaccionem i deixem de fer el joc a tots aquests desaprensius? Ja ens va passar un cop. Ens ha tornat a passar a Ruanda, als Balcans, ara a Gaza… Tornarem a caure-hi? Ens tornarà a passar?
S’ha de ser molt ingenu, avui, per creure’s el que ens diuen els nostres representants polítics. Ja hem vist el pa que s’hi dona: enginyeria de la mentida, vanes promeses, incompliments, corrupció, ambició… Naturalment, també hi ha persones honestes i ben intencionades que es dediquen a la política de bona fe, però aquestes difícilment acaben ocupant llocs de veritable poder durant gaire temps. Perquè el veritable poder, fins i tot en democràcia, no l’exerceixen els nostres representants polítics i, per tant, el poble –que, d’altra banda no en deu saber gaire, d’exercir-lo, vistos els resultats–, sinó el capital. I el capital sol actuar a l’ombra, movent els fils que més li convenen per tal de perpetuar-se en la seva posició de privilegi a costa del dolor i la precarietat que han de suportar els més febles.
UNA HUMANITAT GREGÀRIA
La humanitat, efectivament, dona senyals de no haver après res de tot el que li ha passat per davant dels ulls durant el segle passat i el que va d’aquest. I n’hi ha uns quants que se n’aprofiten per prendre les regnes del món i fer-lo pivotar al voltant dels seus interessos espuris. I nosaltres, pobres ingenus, que no sabem aturar-ho, encara som capaços de celebrar la sort de viure en democràcia!
I, així, mirem de caminar fent equilibris, posant amb cura un peu davant de l’altre, per damunt d’aquella línia fina, a banda i banda de la qual hi ha el buit, la marginalitat i el dolor. Un buit on veiem caure molts dels nostres iguals. I ens sap greu, però, com més va, més ens afanyem a mirar de salvar-nos nosaltres, procurant caminar exclusivament per damunt de la línia, per on creiem viatjar sans i estalvis. I, així, contents i enganyats, anem consumint la nostra petita però única existència. I anem a treballar cada dia si tenim feina; i quan toca anem a votar o ens abstenim perquè la maquinària continuï girant: i sortim el cap de setmana, i mirem el futbol, i anem al cinema i al teatre, i ens regalem coses per Nadal… I, igual que els xais, ignorants, anem caminant dòcilment cap a l’escorxador, sempre per damunt de la línia, mentre els sàtrapes, ben arrepapats a les seves poltrones, fan cada dia un festí amb les vísceres dels que van precipitant-se al buit.
I el més vergonyós és que, enfeinats a mantenir l’equilibri per continuar fent el nostre camí sense decantar-nos cap a l’abisme, no ens volem adonar del que passa i ho consentim sense rubor, creient acríticament el que ens prometen els polítics. Dia rere dia. Any rere any…
Hi ha, doncs, qui, simplement, es deixa enganyar, però hi ha qui pensa que, com que no està d’acord amb el sistema, es nega a anar a votar. Es queda a casa amb el nas alt i empatxat de dignitat perquè creu que ja ha complert. Sense adonar-se que el poder no quedarà buit, sinó que aquella parcel·la que cedeix quan fa abstenció se la quedarà algú altre. El poder no queda mai buit. Sempre hi ha algú disposat a ocupar-lo. I no trobo raonable inhibir-se’n i permetre que l’ocupi qualsevol. Per tant, trobo irrenunciable votar, si més no, per aquella opció que, tot i que no ens acaba de convèncer, considerem el mal menor. L’abstenció, a parer meu, només té sentit quan se sap que serà tan majoritària que produirà un veritable daltabaix.
ELS ARTÍFEXS DE PROGRÉS
Però l’objectiu d’aquest article no és tan sols denunciar que les costures de la democràcia es van descosint cada dia una mica més i que l’acriticisme polític permet que veritables depredadors humans regeixin legalment els nostres destins, sinó també celebrar la sort que tenim, malgrat tot, de la feina que fan les persones que, abnegadament, s’hi rebel·len, en la majoria d’ocasions, a costa del seu propi sofriment. Recordem, entre d’altres, noms com ara Martin Luther King, Aleksei Navalni, Mohandas Ghandi, William Assange, Nelson Mandela, Rosa Parks o Mahsa Amini, la jove iraniana morta a mans de la policia perquè es va resistir a posar-se correctament el vel islàmic, a part de molts membres anònims de tantes ONG o els moviments clandestins en tants i tants països del món i tants i tants activistes individuals, també anònims, que es juguen el seu estatus personal, el seu patrimoni, la seva integritat física o, fins i tot, la mateixa vida per mirar de canviar les coses.
Aconseguir redreçar un sistema que està tan fet malbé no és tan fàcil com quedar-se a casa el dia de les eleccions, que trobo, fins i tot, contraproduent. Cal fer-hi alguna cosa més. Per això, avui, vull reivindicar, reconèixer i agrair la feina dels milers i milers d’activistes que hi ha al món, que, sense recórrer a la violència, són capaços de defensar les pròpies idees, en molts casos, fins i tot, amb la pròpia vida.
La meva més sincera admiració per ells. Si el món, per bé que lentament, va fent avenços és gràcies a la seva generositat. Avui no estem pas com a l’inici del segle XX. Avui, a molts estats, les dones poden votar, s’hi ha abolit la pena de mort, els drets laborals hi estan regulats, la llibertat d’opció sexual cada cop es va reconeixent a més llocs… En fi, és innegable que la humanitat ha assolit grans progressos i, probablement, continuarà fent-ho perquè la selva en què ens movem encara deixa un ampli marge de millora. Però no serà pas gràcies als que s’hauran quedat a casa el dia de les eleccions ni tampoc gràcies als que hauran votat acríticament, sinó perquè hi haurà hagut persones capaces d’anar més enllà i enfrontar-se valerosament al poder.