Som a la cua dels països europeus a disposar d'un parc d'habitatge públic

El 27 de febrer passat, el govern de la Generalitat de Catalunya, juntament amb els Comuns, van acordar una nova reforma fiscal per a la comunitat autònoma. Segons el comunicat emès pel govern català, la mesura servirà per destinar més ingressos a polítiques d’habitatge social i a combatre l’especulació immobiliària. Les primeres estimacions fetes per la Generalitat indiquen que l’impacte pressupostari de la reforma serà de prop de 300 milions d’euros anuals.

Per aconseguir-ho, una de les modificacions fetes fa referència a l’impost de transmissions patrimonials (ITP). Per posar-lo en context, l’ITP és un tribut que grava les compravendes de béns immobles i altres actius a Espanya. L’ITP, en habitatge, grava els pisos de segona mà, ja que els d’obra nova estan subjectes a l’IVA. L’impost de transmissions patrimonials està gestionat per les comunitats autònomes i, per tant, pot variar en funció de cada regió.

Relacionat amb això, la Generalitat ha decidit augmentar l’ITP del 10% al 20% per als grans tenidors, independentment de si són persones físiques o jurídiques. En aquest sentit, s’ha de recordar que la Llei Estatal pel Dret a l’Habitatge (12/2023 de 24 de maig) dona a les comunitats autònomes la possibilitat de reduir la consideració de gran tenidor, passant de 10 a 5 o més immobles, en totes aquelles zones que hagin estat declarades com a mercat residencial tens.

A tall d’exemple, si un gran tenidor vol comprar un edifici amb un preu de dos milions d’euros, fins abans de l’acord, havia de pagar el 10% d’ITP, és a dir, 200.000 euros. Ara, quan el Parlament català aprovi la pujada de l’ITP, aquest mateix gran tenidor haurà de pagar el 20%, el que es tradueix en 400.000 euros només per la transmissió patrimonial.

Aquesta reforma arriba en un moment en què el mercat de l’habitatge està patint greus pujades de preus. Concretament, el cost d’un habitatge de segona mà a Catalunya ha augmentat el 10,5% interanual 2023-2024. A més, l’habitatge d’obra nova, que en aquest cas està gravat amb l’IVA, ha incrementat el seu preu en un 10% durant tot l’any 2024. Unes dades que expliquen els problemes que els ciutadans catalans tenen amb els preus dels habitatges.

D’altra banda, l’increment de preus dels habitatges a Catalunya també està lligat amb la demografia. Cada cop hi ha més gent que vol viure, sobretot, a Barcelona i això, tenint en compte el parc existent que hi ha, fa que els preus no parin d’enfilar-se. Bàsicament, parlem de la llei de l’oferta i la demanda. Quan hi ha molta oferta i poca demanda, els preus baixen, mentre que si hi ha poca oferta i molta demanda, els preus tendeixen a pujar. En el cas de Barcelona, l’arribada de persones amb elevats nivells de rendes també ha contribuït a impulsar els preus a l’alça.

En el mercat de l’habitatge també hi influeixen els canvis d’hàbits socials. La mitjana de persones que viuen a les llars cada cop és més petita, perquè els joves viuen més sols i tenen menys fills o, directament, no en tenen. El nombre de divorcis i separacions també augmenta, i les persones grans també viuen soles. Les previsions oficials indiquen que l’any 2038 viuran una mitjana de 2,32 persones per llar, mentre que el 2018 eren 2,44, el 2001 eren 2,72 i el 1981, 3,3 persones per llar.

Pel que fa la construcció d’habitatges, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya detalla en un estudi recent que l’habitatge de nova construcció a la comunitat autònoma catalana ha crescut el 9,7% durant l’any 2024, sent la millor dada dels darrers 10 anys, amb 17.429 nous habitatges. Això sí, s’ha reconegut que encara s’està lluny dels 25.000 pisos anuals que s’havia marcat com a objectiu l’Agència de l’Habitatge de Catalunya en el període de 2020-2024. Per posar-ho en context, el 2007, en el pic del boom immobiliari, es van acabar 80.000 habitatges.

Les polítiques públiques de foment de l’habitatge han fallat estrepitosament. El problema és clarament de falta d’oferta, per la qual cosa cal estimular l’oferta d’habitatge fomentant la col·laboració publicoprivada. No obstant això, les administracions han impulsat mesures com la limitació dels preus dels lloguers, que atenen a experiències en altres ciutats europees i que tenen efectes negatius sobre l’oferta d’habitatges de lloguer. De fet i parlant de la nostra comarca, amb aquestes mesures el lloguer va baixar mínimament en només 7 dels 15 municipis del Vallès Oriental on es va aplicar la limitació, segons dades del Departament de Territori, Habitatge i Transició ecològica de la Generalitat.

La tercera onada del baròmetre d’opinió pública de 2024 elaborat pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) va situar l’habitatge com a principal problema per als ciutadans de Catalunya. Igualment, els ciutadans de Barcelona consideren que l’accés a l’habitatge és, juntament amb la seguretat, el problema més important que han d’enfrontar. Molts veïns de la capital han de traslladar-se a altres municipis buscant lloguers assequibles al seu nivell de renda. Però aquí topem amb un altre maldecap com és la situació caòtica de Rodalies. Cal una gestió moderna i eficient de la mobilitat, especialment de Rodalies, per millorar el problema de l’habitatge.

El govern de la Generalitat vol construir 50.000 habitatges fins el 2030, habilitant més pressupost públic i fent que els ajuntaments activin solars disponibles. Sense cap mena de dubte és una mesura encertada, però insuficient. Som a la cua dels països europeus a disposar d’un parc d’habitatge públic i caldrà concentrar molts esforços per incrementar aquest parc.

Un cop més, s’albira la col·laboració publicoprivada com a essencial. Culpabilitzar el sector privat per una situació motivada per la manca de visió i de polítiques públiques efectives és un error que han tingut algunes administracions i que no s’hauria de repetir.