L’esquema hauria de ser: primer deixem que es creï riquesa sense gravar-la abundosament i després, ja ens hi abraonarem a sobre de forma raonable

Es van donant voltes sobre el tema, amb cortines de fum per apaivagar les protestes com els darrers decrets sobre llogaters, que han servit d’excusa per escenificar una ruptura del govern, lògica i esperada abans de les eleccions del 2027. Però no es va a l’arrel del problema. En les grans crisis nacionals, les reaccions sempre han estat deficients. Ja en la del 1898, on es varen perdre Cuba, Filipines i Puerto Rico, el president del govern Francisco Silvela deia: “Los doctores de la política y los facultativos de cabecera, estudiarán sin duda el mal; discurrirán sobre sus orígenes, su clasificación y sus remedios; pero el más ajeno a la ciencia observa este singular estado de España: dondequiera que se ponga el tacto, no se encuentra el pulso.” La malaltia social de l’habitatge té cada dia el pols més dèbil. En aquesta crisi de la manca d’habitatges, nous o de rehabilitació, d’iniciativa privada o pública, que ha d’atendre la sobtada demanda de passar en pocs anys dels 6 als 8,2 milions, que amb mitjanes de quatre persones per pis serien més de mig milió, hi ha molts factors a considerar. Un resum és difícil. Abans de citar els quatre principals, n’esmentaré de secundaris però també rellevants. El secundari primer és que els salaris no han crescut ni seguint el nivell de vida, ni molt menys els augments dels preus dels habitatges sotmesos a les lleis d’oferta, poca, i demanda, molta. Segon: el finançament. Amb les caixes desaparegudes, i pocs bancs, les dificultats de concedir hipoteques són grans, més després de l’ensulsiada de la crisi del 2008 que es va estendre de tal manera que l’any 2014 els habitatges iniciats foren minsos a Granollers i Mollet. El tercer és la demora en segons quins ajuntaments en atorgar les llicències, quan la llei preveu uns màxims de tres mesos. Malauradament, els rècords de 24 de retard de Sant Cugat es van superant. El govern prova d’aprovar l’avantprojecte de llei de simplificació de tràmits urbanístics, que resumidament vol treure poder als reietons dels tècnics municipals que deturen els projectes i que saben que tenen tot el poder, perquè ningú s’atrevirà a construir contra un informe negatiu seu, ni amb permís de tots els electes del consistori. Al cap d’un lustre un jutge farà enderrocar tot el que s’hagi construït peti qui peti. Com els depassaran? Un ajuntament que en tingui un d’aquests podrà voluntàriament acollir-se a la nova llei i quan un promotor entri un projecte de habitatges o d’una nova industria certificat per una entitat col·laboradora de l’administració (ECA), responsable única, les llicències d’obra seran automàtiques. El reietó malalt de la síndrome del tècnic (la venjança sobre els tècnics privats d’un que ha fracassat en aquest àmbit) no podrà fer res més que al final de l’obra comprovar que tot estigui segons el que certifica la ECA, que es basarà amb el que diu el POUM i pot ajudar-se amb la IA. Òbviament hi ha tècnics competents i no tots els ajuntaments s’hi acolliran. Dels quatre problemes principals alguns potser tenen solucions. Primer, la manca de sòl. Projectar-ne més es pot allargar si s’ha de planificar un nou POUM, però dins del que ja està aprovat, amb modificacions a la baixa de les exigències que demostren que no han funcionat a favor que es facin habitatges, s’hi pot trobar una oportunitat. En la promoció privada, si no han reeixit les exigències del 30% de protegits i tots els que s’han de fer són lliures però n’hi ha molts més, els preus es moderaran o poden baixar. S’han de fer funcionar les lleis d’oferta i demanda. No baixaran en el segon factor. Els costos de construir –projectistes, paletes, llauners, fusters...– i els preus dels materials, no poden baixar sense trasbals. El tercer problema que no es facin habitatges és la fiscalitat excessiva que s’ha de suportar abans de començar a construir. Impostos a qui ven el sòl, que si no ho pot repercutir i no hi veu guanys s’esperarà, i a qui compra. I el quart és que en una economia dita capitalista amb les lògiques restriccions socials, si els promotors no hi veuen marge de guanys, desistiran de promoure a pèrdues. En resum, per estimular la construcció d’habitatges nous o de rehabilitació, dels quatre àmbits es pot actuar en tres, llevat els dels costos directes de construcció. La pressió fiscal no hauria de ser tan forta ex-ante sinó basar-se en l’ex-post. És a dir, no voler cobrar abans d’hora sinó fer-ho després, donat que en tota la cadena de costos del procés de construcció que repercuteixen en el preu final del habitatge, ja cobren l’IVA. Un cop tot edificat i venut, ja es podria actuar de forma raonable amb els guanys dels promotors, més que fer pagar molts impostos directes als compradors dels habitatges que suporten hipoteques. Repartir els beneficis entre qui arrisca i qui té l’encàrrec societari per detreure-li una part del pastís és raonable. Fer-ho després del fet que es vol estimular la construcció és més intel·ligent que avortar projectes que no naixeran si no es veuen perspectives de guanys. En comptes de fer tributar un 30% per 10 habitatges/any de 150.000 euros, ingressant 0,5 milions d’euros, és preferible recaptar el 15% de 100 habitatges del mateix preu, que serien 2,25 milions d’euros, a més d’enfocar a resoldre el problema principal. Sabem que ningú se n’emporta a l’altre barri. La riquesa que es basteix aquí, amb habitatges, amb empreses que després continuen, amb noves activitats o amb talent aplicat a millores que es poden patentar, es quedarà on es produeixi. El darrer que s’ho volia emportar tot, ja fa 104 anys va ser descobert, quan Lord Carnarvon i Howard Carter varen obrir el 1922 la tomba encara no saquejada del jove Tutankamon. Avui les seves riqueses suposadament eternes per a ell es poden contemplar al nou Museu d’El Caire o en qualsevol documental. L’esquema hauria de ser: primer deixem que es creï riquesa sense gravar-la abundosament i després, un cop creada i el problema en vies d’anar-se resolent, ja ens hi abraonarem a sobre de forma raonable per no afogar més iniciatives.

L’esquema hauria de ser: primer deixem que es creï riquesa sense gravar-la abundosament i després, ja ens hi abraonarem a sobre de forma raonable

Habitatges. La cançó de l’enfadós