La famosa –suposo que a hores d’ara famosíssima– Enquesta d’usos lingüístics de la població és un estudi de dimensions tan […]

Eveli Torent (1876-1940) / MNAC La famosa –suposo que a hores d’ara famosíssima– Enquesta d’usos lingüístics de la població és un estudi de dimensions tan vastes que ofereix moltes possibilitats d’anàlisi; d’anàlisi de la que fem en aquesta columna, em refereixo. Per exemple, enguany que s’han empescat una espècie nova de parlants, els secundaris (els que fan un ús restringit de la llengua), podríem agafar-ho per aquí, que segur que tindria el seu interès. Però no, perquè la veritat és que em crida més l’atenció un terme que, en canvi, ja és un històric d’aquesta enquesta i de la sociolingüística en general: els parlants habituals (és a dir, segurament tu i jo). Els sospitosos habituals, vaja, si se’m permet l’ocurrència. La gràcia de l’adjectiu habitual és que prové d’un dels verbs grossos de la llengua, però ho dissimula força bé: haver, que té una setantena de derivats. I més concretament, de la branca d’hàbit, del llatí habitus, ‘manera de ser; aspecte extern; manera de vestir; disposició personal’. Com es pot veure, ja els nostres ancestres el van carregar de significats, i així ha perviscut fins a nosaltres, tot i que en realitat la polisèmia se centra substancialment en dos: el sentit de ‘roba o vestit’ (especialitzat, a més a més, en el de vestimenta religiosa) i el de ‘costum’, perquè els altres tres corresponen a llenguatges especialitzats (botànica, cristal·lografia i medicina, concretament). Aquesta branca consta exactament de 10 elements, gairebé tots tan corrents com el nostre protagonista (i tots, fixeu-vos-hi, corresponents al segon significat): habituar, habitualment, habitud, etc. Els únics una mica infreqüents són habituació i deshabituació, tan poc emprats en el llenguatge comú (són específics de la psicologia) com transparents de significat. Força més interessants i variats resulten els germans, els altres fills del verb haver: l’adjectiu hàbil (molt prometedor, amb la seva dotzena llarga de derivats), el substantiu prebenda (d’aspecte tan suculent) i sobretot el sextet de verbs format per habitar, cohibir, exhibir, inhibir, prohibir i redhibir. Tots ben llaminers, especialment aquest darrer, de significat ignot: ‘tornar una cosa venuda’. És clar que, si parlem de verbs, abans d’abordar tots aquests caldria parar una mica d’atenció a la variant heure, avui fossilitzada en frases fetes, rondalles i material antic (“debades vindràs, perquè no m’hauràs”); tant com, ben mirat, el mateix haver, si més no en l’infinitiu, que només fem anar a la coneguda dita de la guineu.

La famosa –suposo que a hores d’ara famosíssima– Enquesta d’usos lingüístics de la població és un estudi de dimensions tan […]

Habituals