Amb la complicitat del règim blanquejat, a Madrid es pensen que encara val tot

Hemeroteca diari Marca 1943. Semifinal de la Copa del Generalísimo. Barça-Reial Madrid. Anada a les Corts, guanya el Barça: 3 a 0. Tornada a Madrid. Ambient polititzat de postguerra. Objectiu: humiliar els catalans. Humiliar el Barça, per català i catalanista. I passen coses. Moltes coses. El present d’aquell dia passat l’expliquen algunes cròniques esportives de l’època. La realitat que envolta el partit, un documental excel·lent del periodista Carles Torras –El Madrid real. La llegenda negra de la glòria blanca–, ho explica molt bé. Ambient convuls. Decisions arbitrals arbitràries. 8 a 0 per als blancs a la mitja part. El que havia estat director general de Seguretat del règim, José Finart i Escrivá de Romaní, entra al vestidor del Barça. Segons els testimonis, amenaça els jugadors del Barça de reobrir els expedients de depuració pel seu passat republicà. Era el comte de Mayalde. Ambaixador d’Espanya a l’Alemanya nazi, al Tercer Reich. Col·laborador dels nazis. Era qui informava els alemanys dels jueus residents a Espanya. I amic íntim de Ramón Serrano Suñer, ministre franquista, cunyat de Franco i ideòleg dels camps de concentració franquistes. Acaba el partit. Guanya el Madrid: 11-1. La golejada més gran de la història en un clàssic. Dels fets que vinculen el Reial Madrid al règim franquista és del que s’ha parlat menys aquesta setmana, que engegava dilluns amb la compareixença del president Laporta per parlar del cas Negreira. Laporta va donar poques respostes als socis i sòcies del Barça. De per què s’han pagat durant 18 anys quantitats astronòmiques per uns informes arbitrals. Però va disparar hàbilment a 600 quilòmetres amb un crit de guerra: el Reial Madrid és l’equip del règim. És clar que el palmarès del Reial Madrid és estratosfèric. I que als culers ens remou les tripes que, ara, a més, opti a guanyar la seva 15a copa d’Europa. Però a ells encara els regira més l’estómac el que sap tothom: que malgrat aquest palmarès inigualable, el millor equip, el que ha jugat més i millor a la pilota, el més gran de la història del futbol, ha estat el Barça de Guardiola. I amb la complicitat del règim blanquejat, a Madrid es pensen que encara val tot: des de qüestionar Messi com a millor jugador de tots els temps en pro de, simplement, un molt bon futbolista com Cristiano Ronaldo, a posar el dit a l’ull a Tito Vilanova, fins a reescriure de forma insultant una història que és més que evident. La transmissió umbilical de la història és clara. I molta gent encara canta allò que hem sentit mil cops: “¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid! El equipo del gobierno, la vergüenza del país.”

Amb la complicitat del règim blanquejat, a Madrid es pensen que encara val tot

‘¡Hala Madrid!’