Recordant els anys 70
Vaig néixer l’any 1978, amb l’aprovació de la Constitució i l’inici de la democràcia a Espanya. En uns moments en què tot estava per fer i tot començava de nou després d’anys de foscor. Però, a Granollers, el color feia gairebé una dècada que ja havia arribat.
A la nostra ciutat que bategem com a terra de músics, també hi tenim molts actors, escriptors, esportistes, ballarins, ballarines, cantants, que han fet carrera. Veïns i veïnes amb molt talent en diferents disciplines i que a vegades desconeixem. Entre aquests talents, no podem oblidar els i les artistes plàstics i visuals, persones amb una mirada plena de color, de perspectives infinites i de formes impossibles. A Granollers en tenim, molts i moltes i des de fa molts anys.
Recordo quan vaig començar a estudiar Història de l’art que el meu avi patern m’explicava que l’any 1974 havia vist Salvador Dalí a la Porxada. Em deia: “Dalí i una colla de hippies tiraven pintura de diferents colors amb mànegues sobre una gran tela. Dalí no va pintar res, només mirava.” Aquella història la vaig convertir en imatges al meu cap fins al dia que vaig veure un documental del happening. Era tal com l’imaginava. Va ser quan vaig començar a estirar el fil i vaig descobrir que a la meva ciutat, als anys de la dècada dels 70, van passar coses extraordinàries. Entrar en detalls donaria per escriure un llibre, que ja existeix, Meridià Granollers anys 70. Art de concepte i acció, i que el podeu trobar a les biblioteques o adquirir al Museu de Granollers.
Faré esment d’alguns dels moments més rellevants: els concursos d’Art Jove que van ser el bressol de l’art conceptual a Catalunya, amb artistes com Jordi Benito, Magda González, Xavier Vilageliu, Vicenç Viaplana, Albert Granado i Paco Merino; la primera Mostra Internacional d’Art, homenatge a Joan Miró, els festivals de cinema, de teatre, de música progressiva i, fins i tot, el concert dels King Crimson. Granollers esdevé en aquell moment el focus de totes les bones crítiques d’art, publicades per Alexandre Cirici, Corredor-Matheos, Daniel Giralt-Miracle i Maria Lluïsa Borràs.
I tot això sorgeix d’iniciatives de grups formats per gent jove, hereus de la Unió Liberal, de les relacions i la internacionalització d’Antoni Cumella –no oblidem que va ser uns dels fundadors del museu d’art contemporani a Barcelona–, de l’Associació Cultural que continuava –i continua– promovent i programant cultura, competint amb el CIT (el Centro de Iniciativas y Turismo) liderat pel JIM i que va aconseguir aplegar 1.000 jimmys que el seguien allà on fos. No entraré en polèmiques de detractors i seguidors.
Per què explico ara tot això? Perquè aquest dijous passat, 23 de maig, va fer just 50 anys d’una de les manifestacions artístiques que van quedar gravades a la memòria dels i de les participants. En aquells anys visitaven Granollers dos artistes que estaven posant color a una fàbrica propera, la Tipel de Parets, i els van proposar realitzar un happening a Granollers. Eren Eduard Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi. El 23 de maig de 1974, a la Passada de les Fires i Festes de l’Ascensió, 1.000 o més persones van passejar per tota la Carretera, des de la plaça Jacint Verdaguer fins al recinte firal, situat al parc Torras Villà, davant d’un públic que no sabia què estava passant.
Les persones participants van rebre cinc consignes: vestir d’un sol color (blau, groc o vermell); tocar amb un instrument musical una melodia creada pel Claudi Arimany; arrossegar un electrodomèstic; portar gossos i, en definitiva, que tota llibertat seria benvinguda. Imagineu, però si no voleu fer l’exercici de fabular, podeu consultar l’Arxiu Municipal de Granollers on trobareu fotografies i pel·lícules del moment, audiovisuals en Súper-8 fets per Josep Lluís Arimany, per exemple. El director de cinema Jordi Cadena va fer un curtmetratge de 14 minuts en què es veuen les diferents parts del happening i tot el seu recorregut.
Quan repasso aquestes imatges i veig totes les accions i les reaccions de les persones que hi participaven o miraven, em pregunto com va poder succeir un fet d’aquesta mena en un moment bastant complicat de la història del nostre país. Parlant aquests últims mesos amb els seus protagonistes, arribem a una mateixa conclusió: tot es va posar bé perquè allò passés, perquè els anys 70 a Granollers fossin una explosió de llibertat per a la creació; un petit espai –controlat, això sí– on les ganes de viure passejaven pels carrers i les places de la ciutat, “La Alegría de la confusión” hi era present; una cosa insòlita que no tornarà a passar mai més o, almenys, no d’aquella manera.
Cal recordar aquestes històries de la nostra ciutat? Sí! D’aquí venim i amb això marxarem. I no vull acabar sense destacar que d’aquell moment van sorgir artistes que van continuar amb la seva trajectòria i que avui dia estan treballant i podem gaudir encara de les seves exposicions, mostrant la seva obra aquí i arreu del món.
A Xavier, Magda, Vicenç Viaplana, Vicenç Vacca, Paco Monja, Jordi Ribó, part de la família Arimany i a moltes persones amb les quals he parlat des de fa mesos, gràcies per continuar recordant i explicant allò que vau viure intensament.