La Rebel

“Busca’t una persona que et faci riure”, diu la dita i jo hi afegeixo: “I amb la qual puguis plorar.” / Imatge: Saul Bass (1920-1996) / Bojour Tristesse (1958) Per un tema que no ve al cas, que tampoc no cal que cada setmana us expliqui la meva vida, m’he fet un fart de plorar. Part de la plorera, a més, ha estat en públic. Amb un públic d’una certa confiança, és cert, però amb públic. Plorar ha esdevingut un tabú. Plorem en privat. Us en diré més: plorem en soledat. No plorem en públic, no ens ho permetem. Entenc que aquesta sensibilitat, aquest llevarse les màscares i obrir les comportes que implica plorar, aquest mostrar-se vulnerable, se’ns ha tret una mica de les opcions públicament acceptables. No plorem en públic. Incomoda els espectadors que no saben què fer-hi exactament i ens incomoda a nosaltres, perquè mostrar-nos així, a pèl, dèbils i tristos, ens angoixa. I ho fa perquè ens han ensenyat que hem de ser sempre forts, sempre invencibles, sempre poderosos. Aquí rau l’èxit. L’èxit és arrasar, riure, triomfar, ser una mena de superwoman que és capaç de tot i a qui tothom li pot demanar, exigir, reclamar. Com que ens han educat així i la societat criminalitza les llàgrimes –si no, mireu qualsevol mostra pública que se n’hagi fet i com ha estat ridiculitzada o tractada de feblesa–, nosaltres mateixos ens sentim ridículs, dèbils, inestables, quan ens brollen les llàgrimes. Ens venen ganes de marxar. A més, les llàgrimes, a diferència de les rialles o dels pets, per exemple, no són fruit d’un moment concret acabat d’ocórrer, sinó que poden ser fruit de l’acumulació, del dolor guardat, de pors, frustracions o sensacions emmagatzemades tan endins que ni sabem d’on venen. Poden ser d’ara, les llàgrimes, o de la nostra infantesa, qui ho sap, però el que sí que se sap és que quan apareguin ens en voldrem amagar. “Busca’t una persona que et faci riure”, diu la dita i jo hi afegeixo: “I amb la qual puguis plorar.” Perquè plorar, a la vida, es plora. Es plora molt. Es plora més que no es riu, potser. I més val que tinguis un coixí de gent de qui no te n’hagis d’amagar. Si plorar fos un símptoma de coratge, de ser capaç de demostrar-li al món que això de ser fort les 24 hores al dia és impossible, tots plegats seríem més feliços, estaríem més centrats i el món giraria millor. Jo he plorat en públic, recentment, i tothom se sorprenia. I us dic una cosa: jo soc de les que plora amb les pel·lícules, amb els llibres, amb la vida real, amb qualsevol cosa, i no sempre amb tristesa. Però ho reconec, quan vaig plorar l’altre dia, la barreja de decepció, por i tristesa, sí… m’hauria volgut amagar sota terra. I vaig pensar –també– que a partir d’ara potser que deixi d’amagar-me i que plori, si ho necessito, on sigui, quan sigui i que m’importi menys el que pensaran de la meva debilitat i més allò per què estic plorant.

La Rebel

He plorat