No sé on ens portarà tot això, però ens han condemnat a tots i no els deixarem sols

Dilluns 14 d’octubre de 2019 Nit M’assabento de la sentència del procés a l’escola. Pell de gallina, ganes de plorar i una impotència absoluta. Arribo al migdia a casa. El meu fill petit fa estona que ha enviat un whats dient que no anava a classe i que baixava a Barcelona. Agafo tres pomes, una ampolla d’aigua, un impermeable i un paraigua, i me’n vaig a l’estació a buscar un tren per anar a l’aeroport. No em veig amb cor de continuar com si res. Se m’ha tancat l’estómac, ara només ploraria. Vull transformar aquesta ràbia en quelcom positiu. A l’estació anuncien que la circulació fins a l’aeroport està interrompuda. Pujo igualment al tren. Poc després, sento que han restablert la línia fins al final del trajecte. El viatge és lent. A Sants puja molta gent, molts joves, ens estrenyem tant com podem, i ens mirem amb la complicitat de l’1 d’octubre, aquella que crèiem perduda i que ha renascut més ferma que mai. El Twitter i el Telegram són una torrentada de missatges desbordants. Tardem una hora i mitja ben bona per arribar a l’aeroport. Dels vagons ragen contínues glopades humanes amb estelades i pancartes. Gent de totes les edats surfejant maletes i turistes desconcertats. Som a la T2 i la majoria, completament desorientats. Algú indica el camí, s’ha d’anar per l’autopista i caminar bastant. L’autopista queda plena de gent. Alguns estudiats han baixat a peu des de plaça Catalunya. A la T1 l’espectacle és demolidor. Un autèntic tsunami. Hi ha furgons de la policia a dojo. Però nosaltres en som molts. Pluja. Càntics. Música. Crits. Càrregues. Por. Impotència. Desconcert. Missatges de la família… No em mouria d’aquí. Però m’han de trucar per una entrevista de ràdio i començo a desfer el camí. No tinc connexió. Fosqueja. Ajornem l’entrevista. Camino sola, dins la fosca, envoltada de gent. No recordava que l’estació estigués tan lluny. Després, tres quarts esperant a l’andana. Un tren pleníssim. El retorn a casa i el neguit d’esperar el fill. Dimarts 15 d’octubre de 2019 Nit Continuo molt trasbalsada. El record de l’aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys és més viu que mai. No puc deixar de pensar en el nostre país i en presos polítics. Molts amics, personalment o per xarxa, aconsegueixen fer néixer la llum enmig del desconsol dedicant una estoneta a felicitar-me el sant. Em capbusso en l’escriptura i dedico la tarda a escriure. M’arrapo al full en blanc, l’illot de la meva salvació. Dimecres 16 d’octubre de 2019 Nit Aquesta tarda, he participat en les Marxes per la Llibertat caminant des de Tagamanent fins a la Garriga. M’ha servit de bàlsam per apaivagar les imatges feridores de les càrregues policials. No ens aturem! Seguim i seguim! Les concentracions estan sent molt multitudinàries. Divendres 17 d’octubre de 2019 Nit La vaga general té un gran seguiment. Decidim sumar-nos a l’últim tram de les Marxes per la Llibertat. Anem en tren fins a Montcada i a peu fins a la C-58. Surt gent d’arreu. Els vorals estan atapeïts dels que esperen. Arriba un grup de motars i la capçalera. Ens hi sumem. És impressionant. I aquesta només és una columna. La gent s’espera als ponts per aplaudir. M’envaeix la certesa d’estar fent història. No sé on ens portarà tot això, però ens han condemnat a tots i no els deixarem sols. Mengem un entrepà. Agafem el metro fins a Diagonal. Falten dues hores per a la manifestació. Hi ha infinitat de gent. Els somriures de les diades han esdevingut agres. De tornada, el metro de passeig de Gràcia està tancat, caminem cap a Urquinaona. De lluny veiem fum, foc i els furgons dels Mossos pujant a tota velocitat. Saltem a un portal. El cor em va a mil. Continuem fins a Arc de Triomf, cada moment som més, tot està tancat. Agafem el metro fins a Clot. Es forma una allau de gent, el perill de caure a les vies és evident. Finalment, podem agafar un semidirecte, estrets com sardines. El meu fill petit també està pujant cap a casa. A la televisió veig les imatges de Barcelona. Barricades. Flames. La policia embogida. Imatges feridores que em diuen que estem vius i que no estem disposats a suportar més repressió. Dissabte 19 d’octubre de 2019 Tarda Pateixo pels nostres joves que es juguen la pell cada dia pel seu futur. I m’indigna sentir segons quins comentaris. El meu cap no para de barrinar. Finalment, m’assec a l’ordinador, sento la necessitat de posar paraules allò que em neguiteja, i en faig un article.

No sé on ens portarà tot això, però ens han condemnat a tots i no els deixarem sols

Hem desenterrat l’esperit de l’1 d’octubre