El pacifisme d'Hemmer passa per la protecció de tots els éssers vius

En Hemmer, cap d'enginyeria de la nau 'Enterprise' a la sèrie Star Trek / foto: Marni Grossman / Paramount+ Ara fa dos anys, la saga startrekiana va estrenar la sèrie Star Trek: Strange new worlds, que ens reculava a l’antigor, és a dir, als precedents de la mítica Star Trek del capità Kirk i del senyor Spock, el vulcanià, creada per Gene Roddenberry el 1966 i ubicada en el segle XXIII. Com moltes coses, Star Trek pot captivar-te, deixar-te indiferent i, fins i tot, avorrir-te. Jo soc del primer bloc. Molt del primer bloc. Per moltes raons, algunes de les quals arrenquen de la infantesa, quan encara no existia la sèrie, i és que el relat sempre m’ha fascinat i els de ciència-ficció són dels que més: es pot dir que vaig començar a tenir ús de raó llegint Juli Verne i escoltant els serials radiofònics del pilot espacial Diego Valor emesos per la cadena SER fins al 1958. A Star Trek, però, s’hi afegeixen altres ítems que me la fan més fascinant, encara. Roddenberry (1921-1991) no va crear només una sèrie d’aventures interplanetàries, sinó que, per a mi, la seva gran creació va ser posar en relleu i en valor, episodi rere episodi, les possibilitats de la naturalesa humana quan és capaç, després dels fracassos de guerres, dominacions i exterminis, d’alçar-se i escollir el camí de la voluntat d’entesa amb l’altre, sigui d’on sigui i com sigui, de no interferir en el procés evolutiu de cadascú i, sobretot, de respectar per damunt de tot qualsevol tipus de vida, per ínfima que sembli o per desconeguda que sigui. D’altra banda, a la sèrie són tractats temes propis de l’època en què fou creada, però que tenen la qualitat de clàssics en la naturalesa humana malgrat la seva evolució fins avui. Torno al començament. Star Trek: Strange new worlds contrasta descaradament en els mitjans de producció i realització amb la primitiva Star Treck. No cal que m’hi estengui, és ben comprensible que, per exemple, mentre aquesta es filmava en un plató amb decorats pintats, pedres que es veu d’una hora lluny que no pesen i un instrumental i uns efectes especials que avui fan riure als nostres joves, Strange new worlds és un reflex dels mitjans actuals en un imaginari del segle XXIII. No hi fa res. Kurtzman i els altres autors mantenen una bona part de la filosofia i, en alguns aspectes, la milloren. Tot això per situar molt per sobre qui no hi està familiaritzat, si és que encara continua llegint i es demana qui o què és aquest Hemmer del títol. Doncs, bé, entre els diferents mons creats, els andorians, éssers de pell blavosa i proveïts de dues antenes, senten gran respecte per l’honradesa, però són molt bel·licosos. Tanmateix, hi ha una subespècie albina, els aenar, que són pacifistes. Pacifistes, telèpates i amb els altres sentits molt desenvolupats per contrarestar la seva gairebé ceguesa. Hemmer, que apareix en la primera temporada de Strange new worlds, és un d’aquests. Cap d’enginyeria de la nau Enterprise, ja que té unes grans capacitats que fan que ell mateix, amb bon humor i sense falsa humilitat, s’anomeni “un geni”; és un enamorat de la naturalesa i el seu pacifisme passa per la protecció dels éssers vius. Considera que ell existeix per arreglar allò que s’ha fet malbé, per refer allò que s’ha trencat. I que la mort arriba com a culminació d’una vida amb sentit. Podem demanar-nos com és que un pacifista s’uneix a la Flota Estel·lar de la Federació Unida de Planetes, que, sense ser bel·ligerant per principis, gaudeix de l’armament més sofisticat i poderós per defensar-se. Hemmer ho aclareix un dia a la cadet Uhura en l’episodi “Memento mori”: “No lluitaré per la Flota Estel·lar, però defensaré els seus ideals. El pacifisme no implica passivitat: és la protecció activa de tota forma de vida en l’univers natural.” És bonica, la frase, i el principi és tot un luxe mentre tot va bé. Però, i quan sents l’amenaça sobre teu? Vet aquí que va arribar aquest dia. En el capítol “All those who wander”, els Gorn, uns paràsits mortífers amb una gran celeritat de reproducció mitjançant els ous verinosos que encasten en els cossos dels altres éssers, estan posant en perill l’equip de la nau. Hemmer s’adona que ell ja ha estat infectat per uns ous d’aquestes bèsties i, per protegir la resta de la tripulació, es tanca a l’hangar i el segella, de manera que, després d’acomiadar-se del jove senyor Spock i de la cadet Uhura –a qui sempre havia ajudat en els seus conflictes emocionals i tecnològics–, cau al buit, satisfet d’haver viscut una bona vida que ara sacrifica per protegir la dels altres. Tornant al segle XXI, també en el nostre món, potser més desapercebudes, hi ha persones Hemmer, una aquí, una allà, que en lloc d’eliminar van arreglant allò que s’espatlla i van donant la vida pels qui tenen al voltant en la quotidianitat de cada dia. Tant de bo, al segle XXIII –i si pot ser abans– el nostre món n’estigui ple del tot. I, com un parèntesi, resulta que existeix una entitat anomenada AENAR Mirades Màgiques: Associació de Nens i Nenes amb Retinoblastoma (un tipus de càncer ocular). Curiosament –o no– les sigles coincideixen amb l’espècie a la qual pertany el nostre Hemmer, gairebé cec. I encara més: Bruce Horak (1974), l’actor canadenc que li dona vida, és el primer “legalment cec que va interpretar un personatge en aquesta franquícia”. Tant AENAR com Horak demanen suport per tirar endavant vides difícils. Realitat i ficció, a vegades, esdevenen una sola esperança.

El pacifisme d'Hemmer passa per la protecció de tots els éssers vius

Hemmer, l’aenar