No pot ser que les nostres decepcions i els nostres enuigs siguin més forts que la seva repressió

Hem tornat a fer història. L’11-S d’enguany ha estat la manifestació postpandèmia més gran que s’ha vist a Europa, tot un èxit de l’independentisme que ha deixat tocats i emprenyats tots els que volen que desaparegui. Aquells que es pensaven que el nostre moviment estava en vies de desaparició s’han equivocat de totes totes. Res més lluny de la veritat, i així ho han vist, comprovat i explicat els diferents mitjans europeus que van cobrir la manifestació. Els mitjans espanyols hi han passat de puntetes i n’han fet la lectura que més els ha convingut, però això no ens agafa per sorpresa, ja sabem que no tenen al seu codi deontològic un dels principis bàsics del periodisme: els fets són sagrats, les opinions són lliures.

El que és cert és que, malgrat la pandèmia que malauradament encara és entre nosaltres i malgrat l’enuig de molts independentistes que van decidir no anar a la manifestació de la Diada convocada per l’Assemblea, Òmnium i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), l’independentisme hi és, i està fort i determinat a continuar la lluita, a sortir al carrer i a empènyer el nostre govern i els nostres polítics a fer efectiva la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, en altres paraules, a complir el mandat sorgit de les urnes el Primer d’Octubre d’aquell any. I no ens aturarem.

D’entrada tenim a l’horitzó el quart aniversari del Primer d’Octubre, del dia 2 i de l’aturada de país del dia 3, tres dies d’octubre cabdals que han fet història i que no podem ni volem oblidar, tres dies que reivindicarem amb les forces renovades i amb l’esperit de lluita intacte, i ho farem amb diferents accions arreu del nostre territori, de nord a sud i d’est a oest. I hi hem de ser tots, els que estem emprenyats amb el nostre govern i amb els nostres polítics, però sortim igualment, els que estan emprenyats a més a més amb les entitats independentistes i diuen que quan s’aixequi la declaració unilateral d’independència (DUI) ja vindran a defensar-la i els que diuen que estan tips de coreografies i manifestacions i que volen accions més contundents –entenc que contundent no és sinònim de violent, és clar.

Malgrat que no estiguin d’acord amb la manera de fer o de presentar les reivindicacions de les organitzacions independentistes, com ara l’Assemblea, Òmnium i l’AMI, crec que poden estar d’acord amb mi en aquests tres fets: 1) El primer és que el seu èxit rau en el fet que sempre han sigut multitudinàries, pacífiques i sostingudes en el temps. 2) El segon, derivat del primer, és que el nostre país i les nostres aspiracions s’han fet visibles arreu, tant a Europa com al món i 3) El tercer, conseqüència dels dos primers i per a mi el més important, que van possibilitar el referèndum del Primer d’Octubre.

Aleshores, si estem d’acord en els tres punts anteriors, m’agradaria que es responguessin aquestes preguntes: 1) Participar en actes de l’Assemblea implica no participar en altres actes muntats per organitzacions que actuïn de manera diferent? 2) Si la independència del meu país és important per a mi, per què haig de renunciar a fer costat a unes organitzacions capaces d’arrossegar milers de persones? Només perquè estic enfadat i decebut? Justament el carrer és el nostre espai de protesta. 3) Si no continuem al carrer massivament reivindicant l’èxit del primers dies d’octubre, el regne veí dirà que el conflicte amb Catalunya està resolt, que el souflé ja ha baixat. Que els indults han acontentat la gent. Haurà guanyat. Els vull donar aquest gust? 4) Pregunto, com el senyor Rajoy: “I Europa?” De moment ja s’ha adonat que no afluixem, però hem de mantenir la lluita més enllà de l’11-S, la reivindicació sostinguda en el temps evitarà que cregui que el problema ja s’està solucionant. Per a Europa existim quan ens fem visibles i som notícia. Volem que ens vegin? 5) El moviment independentista es pot permetre no sortir al carrer?

En un moment o altre tots els independentistes hem vist clarament que el Gobierno del Regne d’Espanya ens vol dividir; ha començat pels partits independentistes i ara només li queda culminar la divisió entre la societat civil. No pot ser que les nostres decepcions i els nostres enuigs siguin un trampolí per aconseguir-ho, no pot ser que les nostres decepcions i els nostres enuigs siguin més forts que la seva repressió. Canalitzem-los cap al veritable enemic, l’Estat espanyol. No permetem mai que el Gobierno español ens distregui del nostre objectiu: la independència. No sé qui va dir que “si lluites potser perds, però si no lluites ja has perdut.” Doncs això.