L’alegria tornarà quan els meus amics tornin a tenir feina, quan els meus fills tornin a l’escola i puguin abraçar els companys

Hi ha dies que tenir esperança em pesa. Literalment. És com si arrossegués l’esperança, així, amb la mà dreta, mig per terra i amb desgana i m’enfado amb cada “Tornarem més forts”, “tot anirà bé” o “ens en sortirem”. Em defineix una imatge que corre per les xarxes a la qual un cartell enorme amb la frase: “Todo saldrá bien” es recolza en un contenidor de reciclatge de paper. L’esperança per reciclar perquè ara com ara, per a poca cosa més em serveix. Jo soc de base optimista, és cert, i com que hi ha dies que l’esperança pesa també puc dir que hi ha dies que l’esperança em guia, però menys. Ja són 60 dies de classe a casa, de teletreball, de poc futur i res clar, d’amigues amb ERTO, del negoci del meu marit tancat i de veure sèries com a solució de tots els mals del món. I 60 dies en són molts i, al mateix temps, no són res. Perquè el que tenim al davant és molt més que això, molt bé. I us ho dic de debò: ja ens podem oblidar dels casals d’estiu, de les piscines municipals, del Sant Jordi de juliol, de les vacances, de les terrasses d’estiu, de les festes majors, de tornar a l’escola, de les programacions de luxe als espais culturals i d’inaugurar cap exposició. Entenguem que va per llarg i que seran 60 dies més i 60 dies més i 60 dies més per anar tornant a la normalitat. A la nostra, sí. No, a la nova. La nova us la regalo. La nova no és res. Jo no vull trobar-me amb els meus amics a dos metres ni obrir el Teatre Auditori de Llinars (TA) per 30 persones ni portar mascareta dia i nit. Per a mi, això no serà mai la normalitat. Ho faré, és clar, no em quedarà cap altre remei. I ho assumeixo, us ho prometo, però no hi ha alegria en aquesta promesa. L’alegria tornarà quan els meus amics tornin a tenir feina, quan els meus fills tornin a l’escola i puguin abraçar els companys, quan la meva amiga metgessa digui que podem respirar tranquils, quan la meva asma no em col·loqui a cap conjunt de risc, quan la meva mare pugui sortir de casa tants cops com vulgui, quan l’Edu pugi la persiana de l’aula i el TA, ple a rebentar, celebri els sis anys. Enyoro l’estrès i la rutina i fer plans de vacances i de sopars i els malabars de compaginar la vida familiar i la laboral. Hi ha dies que l’esperança pesa i l’enyorança ocupa tots els espais.