Cada vegada que tanca una editorial o una llibreria, tots plegats som una mica més pobres

Dilluns 3 de febrer de 2020 Tarda Aquest febrer, no fa febrer, la temperatura voreja els 20 graus. Sé que no és normal, i sé que m’hauria de saber greu, però no m’agrada gens l’hivern i tot i saber que aquesta temperatura suau i acollidora és un plaer tòxic, no puc deixar de sentir-me confortada per la seva calidesa. Ja m’enteneu! És com haver de pensar que el guapo de la festa no et convé perquè és un bala perduda. Hi ha correus que no haurien d’arribar mai, que s’haurien de perdre per les tripes infinites de la xarxa. Hi ha moments i fets que mai no s’haurien d’esdevenir, que s’haurien de fondre com glaçons perversos sota un sol de mil dimonis, però que malgrat tot i malgrat nosaltres s’esdevenen. Avui, jo, com tots els autors de Gregal, he rebut un correu del director on ens comunica el tancament de l’editorial a finals d’aquest febrer. Ens exposa els motius que l’han dut a prendre aquesta dolorosa decisió: per una banda, el seu delicat estat de salut i, per l’altra, la precària situació econòmica per la qual passa l’empresa. Per damunt dels llibres –que tant m’estimo– sens dubte hi ha les persones, per damunt de tot hi ha la vida. Cada vegada que tanca una editorial o una llibreria, tots plegats som una mica més pobres. Per sort, a voltes, les situacions es creuen, es tanquen portes i s’obren finestres. La vida és una tragicomèdia en què conviuen en el mateix escenari la felicitat i el dolor; i nosaltres, actors esforçats que procurem sobreviure al guió. Dimarts 4 de febrer de 2020 Tarda Avui la notícia del tancament de l’Editorial Gregal ja és de domini públic, ha sortit publicada al diari El Punt Avui. Mentrestant, jo continuo sacsejada per aquest fet que no acabo de pair, que m’ha quedat atrapat a la gola i no va ni amunt ni avall. Dijous 6 de febrer de 2020 Tarda La trobada entre el president d’Espanya i el de Catalunya és, sens dubte, una bona notícia, però desconfio bastant del que pugui sortir d’aquest diàleg. Malgrat tot, cal esperar. Que ens l’hagin fotut un munt de vegades no certifica que aquesta vegada també ens aixecaran la camisa, però com deien a casa: “Em fas festes i no me’n sols fer, o em vols fotre o m’has de menester.” Divendres 7 de febrer de 2020 Nit Baixar a Barcelona és sinònim de mitja festa, si a més a més és divendres i és per anar al teatre ja és festa sencera. Hem anat a veure La casa de les aranyes, una col·laboració entre el Teatre Nacional de Catalunya i l’Institut Valencià de Cultura. M’he comprat el llibre abans d’entrar, és una bona iniciativa vendre’l allà mateix. L’escenografia m’ha semblat el complement perfecte per situar-nos entre el món real i el dels records, a cavall de la casa de les dàlies i la de les aranyes. L’obra de Paco Zarzoso ens explica una història d’amor i de mort, és a dir, de vida. Una història farcida de metàfores: uns personatges que viuen a prop del poble que va quedar submergit dins del pantà, com els seus secrets; unes aranyes immenses capaces de devorar-los, com els turments a què s’enfronten els que hi viuen, incapaços d’aconseguir una felicitat que es perd entre la boira de les il·lusions... Hi ha un fragment en què parla l’Ivan, l’actual inquilí de la casa de les dàlies, que m’ha colpit especialment: “No hi haurà alguna medecina / que m’ajude a evacuar / totes eixes llàgrimes? / Totes eixes llàgrimes / que des d’anit / m’estan anegant / el fetge / els pulmons / els intestins / i el cor. / Totes eixes llàgrimes / que des d’anit / se m’han barrejat / amb la sang / i m’estan obstruint / amb els seus cristalls de sal / les venes i les artèries / produint-me / un dolor insuportable / perquè els cristalls / se’m claven / per tot el cos / com milions d’agulles / enverinades de tristesa.” Només algú a qui l’han negat les seves llàgrimes i ha quedat ofegat per aquesta asfíxia insuportable, coneix aquesta sensació tan dolorosa. Diumenge 9 de febrer de 2020 Matí Aprofitar el solet del diumenge per passejar i fer recerca, tornar a dinar a casa, descansar i dedicar la tarda a llegir em sembla un pla extraordinari. Tant, que he pensat que estaria molt bé acabar-lo mirant el segon programa de Crims a TV3 a la carta. Ja era seguidora del programa d’en Carles Porta a Catalunya Ràdio i, no cal dir, que estic encantada amb la idea que el facin per la televisió. Un programa documental presentat amb una acurada presentació audiovisual. Si encara no l’heu vist, us el recomano.

Cada vegada que tanca una editorial o una llibreria, tots plegats som una mica més pobres

Hi ha moments que s’haurien de fondre com glaçons perversos