Sabeu com costa trobar la il·lusió dels nens pels llibres?

Hi havia una vegada un nen que caminava amb la seva mare pel carrer. Els acompanyava la seva germana petita. Sortien del basar on la mare s’havia hagut de posar ferma per no comprar l’enèsima ximpleria que demanava la germana petita: potser un clauer, potser una nina petita, potser uns retoladors. Ja se sap, els nens sempre demanen i a vegades són esgotadors. Al sortir de la botiga la germana petita plora. Està pesadíssima que vol aquella cosa amb tota la seva ànima perquè aquella cosa li canviava la vida segur, seguríssim, tot i que demà ja no recordaria pas quina és, segur també. La mare li diu que, si deixa de plorar, demà aniran a la botiga de joguines. La germana diu que no, que ara. La mare explota, no aguanta més. El germà, el nostre protagonista, calla estoicament. Per la cara és obvi que no és la primera vegada que viu una situació semblant. La conversa de mare i filla és repetitiva, totes dues han perdut els papers. I acaba malament: la mare perd definitivament la paciència i li diu que se’n van cap a casa, que la tarda s’ha acabat i que prou. Per primer cop, el germà fa un: “Ep!” I li recorda a la mare que li havia promès que el duria a la biblioteca. Li recorda, a més, en una frase brillant, que allà no s’hi gastarà diners. Sabeu com costa trobar la il·lusió dels nens pels llibres? I la veiem aquí, just al davant i ja pactada. Però sovint paguen justos per pecadors –la meva àvia estaria orgullosa que no perdés aquestes expressions, permeteu-m’ho– i la mare, trinxada, no pot complir el que havia promès. No pot. No la jutgeu durament. El que es podria estalviar és el punt de crueltat que ve després. Perquè la importància d’aquesta rèplica es cabdal, tot i que ella no ho sap, potser. És una rèplica que calarà fons, que tindrà més importància del que sembla. No sé si perquè crearà un rebel amant de la lectura o per tot el contrari, això només els deus i el temps ho resoldran. La mare li diu: –No cal. Anar a la biblio és perdre el temps. Pam! Així. Patapam! Sense pietat. La cara de l’heroi canvia. Rebuig, hi llegim? Un punt d’enuig? Dolor? Llàstima? Es fa difícil de dir. Allò que volia, aquell còmic que l’inspira, aquell espai on els memes no ho són tot, on la seva imaginació explota, on mil aventures l’esperen, on hi troba tresors i herois com ell, és una pèrdua de temps. El caminar es torna un punt feixuc, la distància a la vorera amb la mare que estira la germana més endavant és multiplica. Sí, hi ha tristesa. Penso que sortiria corrents en direcció contrària, si pogués. Camí dels llibres, camí d’aquell espai de llibertat. L’animaria a fer-ho. Li diria que hi anés, sense por, que no perdés mai l’amor per les lletres. I també li diria que no sigui massa dur amb la seva mare, que tots la caguem, de tant en tant. Però no li dic res perquè, com a bon conte que estem vivint, té un gir final, esperançat. La mare atura el pas i per sobre la germana, que continua bramant, es mira el gran i li diu: –Demà hi anirem tota la tarda. –De veritat? –Deixarem la Paula [entenc que és la ploranera] a casa dels avis i hi anirem. T’ho prometo. Un somriure. Una esperança. Un impacte. Una promesa. Una tarda. Els contes acostumen a tenir final feliç. Demà el tindrà.