“Hiperventiles, Marina.” Respira fons.

“Marina, amb això del feminisme, comences a hiperventilar. Tot ho veus amb les ulleres liles –els hi he robat a la Gemma Lienas– i, al final, hi ha fantasmes que no existeixen o coses massa tretes de context. Sovint ho penso i em dic a mi mateixa: “Exageres, Martori.” I em renyo. “Exageres.” És una qüestió de casualitats de la vida que els tres organitzadors i els quatre ponents del curs on line de noves narratives que has acabat de fer siguin homes. Una simple casualitat.
O que els 21 grups que porta aquest mànager que t’escriu siguin tots masculins o que, ves, coses més pragmàtiques de la vida, tots els meus caps o responsables o coordinadors siguin homes –menys una!–: el meu regidor, el meu alcalde, el director d’aquest diari, el cap de VOTV per al qual he fet un vídeo fa poquet… Casualitats de la vida, amics i amigues. Atzar. I he dit només una coordinadora, tot i que són dues dones que casualment fan la mateixa feina: dirigeixen una biblioteca. Quan faig clubs de lectura tinc jefas, mira, no jefes. Casualitat també que siguin del mateix sector? Qui ho sap… ja veig massa lila –o no gaire– per tot arreu.
“Exageres, Martori”, quan et mires els cartells de les campanyes electorals així a l’engròs i els mascles ocupen els carrers d’una manera que et desagrada. Hi ha dones? I tant. Hi ha fins i tot gairebé paritat en els candidats i les candidates –cosa mai vista, oi?–: aleshores, per què als cartells predominantment hi ha homes?
“Hiperventiles, Marina.” Respira fons.
Que ha sortit un estudi que ha analitzat els anuncis de la última campanya de Nadal pel que fa a les joguines i que l’any 2020 –fatídic en tot, n’esperaves res de bo?– el 90% –90!– d’anuncis on sortien nenes com a protagonistes es dedicaven a tasques de cura o a maternitat, amb colors com el rosa o el lila de fons, i que el 60% d’anuncis amb nens com a protagonistes es dedicaven a causes bèl·liques o d’acció, amb el color blau, com a fons només és, també, com la resta de coses, un coincidència, ves, pur atzar.
I estic d’aquest atzar, d’aquestes coincidències que em fan hiperventilar, d’aquest exagerar meu que, escolta… potser hauré de deixar de llegir tant de feminisme perquè, mira, és que no sé què passa, però sembla que la realitat es conxorxa per posar-me massa nerviosa.
Cosa típica de dones, per cert.