Des del carrer de Sant Jaume de Granollers

Dilluns 16 de març de 2020 El coronavirus va més ràpid que el pas de les hores. Confinat a casa des de dissabte passat, el rellotge corre lent. Tothom hem fet un màster de la Covid-19 i ens hem familiaritzat amb paraules com confinament, teletreball, sanitaris, contagis, guants, mascaretes, protecció, convivència, control, solidaritat, responsabilitat... I les que més por ens fan: febre, tos seca, malestar general i mocs. Aquestes últimes, si hi van juntes, resulten letals, com ho demostren les xifres de morts que està deixant una pandèmia que ens fa recordar aquelles pestes que van castigar l’edat mitjana. Tot són consideracions sobre una malaltia que demostra la debilitat de tantes i tantes coses humanes i que som fràgils davant d’un microbi petit però malparit. “Doncs això” –com diu l’Eloi Vila els divendres a la Contraportada d’EL 9 NOU en començar les seves cròniques– que resulta que tot plegat ens està posant a prova i que resistir és l’objectiu. Amb tot regirat, el coronavirus també ha trasbalsat el contingut del Vet aquí! i l’hem convertit en un dietari/confessionari, a la manera que tan brillantment fa cada setmana l’escriptora Teresa Sagrera al Dietari de l’okupa de l’altell. Responsablement confinat, les meves hores transcorren, com un lleó engabiat, en un piset de 70 metres del carrer de Sant Jaume de Granollers. Llegit EL 9 NOU –que gran la foto de portada de Griselda Escrigas de la C-17 buida!– i fetes altres lectures, sort n’he tingut d’internet per passar unes hores de dilluns que se m’han fet molt llargues. Dimarts 17 de març de 2020 Sensible a tot el que té a veure amb el coronavirus, el WhatsApp es converteix en trinxera per saber alguna cosa de la família i compartir sentiments de bons desitjos amb els amics. Es parla de solidaritat i sobretot de professionals: els que ens porten la teca als supermercats; els sanitaris que són a primera línia de guerra als hospitals i als CAP; els petits comerciants; els escombriaires; els servidors públics; els farmacèutics; els forners... i una llarga llista de gent que se l’està jugant perquè uns quants fem el confinament còmodament. I m’emociona veure que hi ha empreses que es mobilitzen per dotar els centres de salut de bates i mascaretes. I hi ha gent també que s’ofereix de voluntari i qui participa altruistament a fer amb les seves màquines de cosir material de protecció... Dimecres 18 de març de 2020 Avui he deixat uns minuts el confinament. Tocava fer la compra. Al Consum, a tres minuts de casa, hi havia de tot. Prudència per part de la gent. I també cares de preocupació. Les dependentes, però, estaven a l’espera de l’arribada de mascaretes. Uf! Hem comprat per a 15 dies. 113 euros! Hem fos la targeta amb el desig de no tornar-hi en dues o tres setmanes. Al vespre he participat, com tanta gent, en l’homenatge d’aplaudiments als professionals sanitaris i als que garanteixen el nostre confinament. És evident que no tothom en sortirem vius –ni físicament ni econòmicament–, però potser ens ajudarà a replantejar-nos moltes coses. El filòsof i sociòleg eslovè Slavoj Zizek diu sobre el coronavirus: “És un cop letal al capitalisme i una oportunitat per reinventar la societat.” L’hi compro. Dijous 20 de març de 2020 Segon dijous sense el mercat de Granollers. La Porxada deu ser buida, acompanyada només d’una Pedra de l’Encant que trobo a faltar. Com trobo a faltar el cafè diari al bar La Troca; la conversa amb la gent a Roca Umbert; l’escapada diària per Terra Alta; les visites als meus fills i nets. Vaja, totes aquestes petites coses que ens permeten, estant bé, anar tirant. Acabo i torno al pas lent de les hores. M’estalvio la reflexió. Llibre Poetes de Granollers (1996), Josep Llobet i Serra. Parla de les hores, que bé podrien ser... aquestes nostres: “Les hores s’estiren ben lasses, on dansen les ombres ploren les garses; on canten granotes i xiulen ventades; on brillen estrelles i filen les fades. S’hi allarguen en soles callen ben cautes i posen basardes i mullen gespades. Les hores s’ajacen mandroses i passen.” Els desitjo el millor dels confinaments possibles. A reveure fins la setmana vinent. Els espero.

Des del carrer de Sant Jaume de Granollers

Història d’un confinament (I)