Ho han aconseguit
Es parla poc, trobo, que som a 10 dies d’acabar el curs i precisament això, el curs, arriba a la fi i amb nota. Reconec que era d’aquelles mares, a principis de setembre del 2020, que no donava un duro pel curs que arrencava. Ni mig. Els e-mails que rebia amb instruccions, indicacions, horaris, portes, grups, normatives i voluntats eren caòtics i diferents en funció del centre i tot semblava una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar.
Vaig fer la broma, de fet, que jo estava convençuda que els meus fills anirien al centre educatiu i en 15 dies els tindria a casa, de quarantena perpètua i fent el curs on line, com el nefast últim tercer trimestre del curs passat. I no us podeu imaginar que contenta que estic d’haver-me equivocat, perquè sí, oi i tant que sí, m’he ben equivocat.
Perquè les escoles i els instituts ho han fet bé. No sé si gràcies a les normatives del Departament d’Educació o malgrat elles. No sé si gràcies als protocols sanitaris o malgrat ells. No si sé gràcies a les bombolles o justament gràcies a saltar-se-les i abraçar-se amb els companys. Jo, d’això de la Covid, només en sé que sembla que s’acaba i no us podeu imaginar la il·lusió que em fa. Però ara me’n vaig de mare…
Deia que les escoles i els instituts, els mestres i les mestres, els equips directius ho han aconseguit. Sé que, gràcies a mestres i equips, els nens i les nenes han anat a les aules i han tingut un curs al màxim de normal possible en les circumstàncies que teníem. Un curs dificilíssim però que ha arribat al final. Amb mascaretes, rituals impossibles de gel hidroalcohòlic, sense colònies ni sortides, sense extraescolars i amb més por que goig, però, mireu, arribant al final i sincerament, amb algun confinament, sí, amb alguna PCR, també, i amb algun estrés on line, però poca cosa més. Un curs que ha estat factible i que ha requerit, a més, per part de tot el cos docent, una gestió no només de normatives i restriccions, sinó de desconcerts, emocions, famílies hiperventilades i famílies passotes –des d’aquí una salutació afectuosa a la mare de l’institut del Joan (sí, he dit institut) que deixava el seu fill a la porta i li tirava gel hidroalcohòlic a les mans fregant-se fortament cada matí, amb cara de pànic, i al pare de l’escola de la meva filla que no ha dut ni un sol dia la mascareta durant tot el curs quan anava a buscar la seva filla. Ni un!– i uns infants i joves vivint una pandèmia mundial. Que es diu ràpid.
Gràcies, mestres i directius de centres escolars. Ho dic sempre en aquesta època perquè em sento orgullosa dels centres públics on van els meus fills, però aquest any no ho dic per donar-li les gràcies al Dani per quatre anys de suport i empenta als meus fills; o al Jordi per haver revolucionat, una mica, la ment del Joan; o a les mestres que l’Aina sempre anomena quan parla ja, en passat, de la seva escola, com la Neus. Ho podria fer per això, també. I ho faig, d’acord, però sobretot aquest estrany curs ho faig perquè ho han aconseguit. Perquè no era fàcil, perquè ni jo hi confiava, però sí, ho han aconseguit. Gràcies, mestres.