El BM Granollers hauria de ser un club que destaqués pels seus valors i que fos pioner en l’equiparació total entre equips femenins i masculins

Quan va arribar la notícia de la merescuda classificació del KH7 BM Granollers per a la Challenge Cup –o sigui, per anar a Europa– va fer que molta gent s’adonés que teníem un equip femení d’handbol, i també quan elles van fer el pregó de la festa major d’enguany, la seva visibilitat va créixer, i això va ser bo per a l’esport femení. El 10 de novembre era el gran dia del debut a Europa de les noies del KH7 BM Granollers i era també el dia de fer història al club i a l’handbol català. Es preveia que seria tot un esdeveniment, i ho va ser. Suposo que no m’equivoco, si dic que mai 1.300 persones havien anat a veure un partit del femení al Palau d’Esports i tant de bo que hi tornin més vegades. Hi havia, però, un cert pessimisme, ja que el club que ens havia tocat, el BNTU Belaz Mink Reg, era un equip molt fort, i veure les fotografies de les seves jugadores impressionava, ja que eren molt grans. Una de les jugadores del KH7 BM Granollers, l’Ona Vegué, en una piulada afirmava que tenia una “confiança cega en cadascuna de les/els integrants d’aquest grup”. Més avall afegia : “Demà pot ser (i serà) un gran dia, i us necessitem.” Aquest “i serà” entre parèntesi ho deia tot. Evidentment, ella va tenir raó i va ser un gran dia, un dia històric en el qual els espectadors ens vam sentir partícips de la seva merescuda victòria. Talent, treball, confiança, una voluntat immensa de guanyar i un esperit de lluita grandiós. El mateix esperit que, al film Million Dollar Baby, Frankie Dunn, un veterà entrenador de boxa, inculcava a Maggie (una noia que volia fer-se un lloc dins un món dominat pels homes): “Si lluites pots perdre, si no lluites ja estàs perdent.” Malgrat la renda de cinc gols, els bons darrers minuts de les bielorusses van provocar que molts comencéssim a preocupar-nos pel partit de tornada a la llunyana ciutat de Minsk, però en el fons sabíem que elles no ens fallarien, i no ho van fer. Vaig veure la primera part del partit de tornada a través de l’ordinador. Després vaig haver de viatjar en cotxe i l’escoltava a través de Ràdio Granollers, però en allunyar-me de la ciutat la sintonia va començar a perdre’s i de tant en tant em sortia Ràdio Fogars de la Selva, fins que ja només sentia un programa musical de l’emissora selvatana. M’imaginava que el partit continuava controlat, però tenia ganes de saber com anaven les coses. Vaig aturar el cotxe en un pàrquing per mirar, a través del mòbil, els darrers minuts del partit i allà mateix celebrar la seva nova victòria. Aquest ha estat un debut tan treballat com somiat i és un moment dolç per al KH7 BM Granollers, però això no ens ha de fer oblidar que a l’esport femení li queda un llarg camí per recórrer per equiparar-se al masculí, tant en l’aspecte salarial com pel que fa a la seva aparició als mitjans de comunicació, fet que també suposaria incrementar les ajudes dels espònsors i patrocinadors. A països com el Canadà, s’exigeix per llei als mitjans de comunicació que reservin un espai a l’esport femení. És evident que els homes i les dones són diferents, però això no suposa que no hagin de tenir igualtat d’oportunitats. La Núria Picas, atleta d’ultratrail, en aquest sentit afirma: “Els homes, per raons fisiològiques, tenen en general un 30% més de massa muscular que les dones, però no per això jo deixaré d’animar totes aquelles atletes joves que es volen endinsar en distàncies més llargues que les de la marató.” Tot i que ja s’han fet grans passos des que el baró de Coubertin declarava que “les dones tenen una tasca, la de coronar al guanyador amb llorer”; o des que l’atleta Kathrine Switzer va haver d’inscriure’s com a KV Switzer per poder participar en la marató de Boston el 1967, la igualtat queda lluny i, a hores d’ara, encara es fan anuncis molt sexistes, com el que promociona la lliga femenina argentina de bàsquet o que les futbolistes de la Lliga Iberdrola haguessin de fer una vaga per aconseguir una sèrie millores en els seus contractes per aconseguir una cosa tan senzilla com és la d’exercir la seva professió dignament. Fa poc, l’amic Eloi Vila em preguntava que com m’imaginava el BM Granollers del futur. Jo li vaig dir que ho tenia molt clar, que m’agradaria que fos un club que destaqués pels seus valors esportius i socials, que jugadores i jugadors se’l sentissin com a propi i, sobretot, que fos pioner en la equiparació total entre equips femenins i masculins.

El BM Granollers hauria de ser un club que destaqués pels seus valors i que fos pioner en l’equiparació total entre equips femenins i masculins

Hola, Europa