Va durar molts anys que el recitat d’El plat de fusta' marcava la pauta de la 'Festa dels Avis' de Sant Feliu de Codines

Una entitat d’estalvis catalana fa 100 anys que va promoure els homenatges a la vellesa, popularment coneguts com la Festa dels Vells. Aquelles festes d’homenatge les implementaria a molts pobles de Catalunya i de les illes Balears i, a Sant Feliu de Codines, el primer d’aquests actes se celebrà l’any 1928, essent el 14è que organitzava l’entitat financera que, tot i no tenir encara cap sucursal oberta a la vila, va ser atreta –mai millor dit– per l’Atracció de Forasters, una organització que comptava amb membres destacats, que de la capital catalana coneixien la flor i nata de la burgesia. Vinguts expressament en autocar de Barcelona, van assistir a l’acte, el director general de La Caixa, Josep Maria Boix Raspall; el governador civil, Joaquim Milans del Bosch; el rector de la Universitat de Barcelona, el doctor Eusebi Díaz, i un representant del l’alcalde de Barcelona, Darius Romeu, baró de Viver. Després de sortir de la missa que es va oficiar a l’església, sota l’alzina de Can Nou Dones, el secretari local, Joan Puigdomènech Passarell, va saludar amb un discurs el fundador de La Caixa, Francesc Moragas i Barret. A la plaça major del poble, els avis i acompanyants van poder veure les evolucions de la colla de bastoners, la desfilada del sometent i les cantades que van oferir el Cor de la Poncella i l’Orfeó Feliuà, aquest últim dirigit pel mestre Joan Vila, que van interpretar l’Himne de la vellesa, del musicòleg Rossend Molera: “Honorem als vells, cantem com aucells cançó amorosida, que els vingui a endolcir, finit son camí cap al tard de sa vida...” Així que avançaren els anys i que la situació econòmica es tornava més pròspera, sense deixar mai d’oferir versos i més versos als ancians, també es van començar a fer obsequis: que si repartiment de coques, que si un vermut, de franc, que se’ls servia a l’antic Cafè de Can Vidal. També es va instaurar l’elecció de la Jove Model, que, com el seu nom indica, normalment havia de recaure en una noia, la que s’hagués cuidat amb més abnegació i sacrifici dels avis de la casa, en molts casos, els seus sogres. Ah!, i des del primer any –seria imperdonable no fer-ho constar– l’entitat financera va procedir, de forma molt prosaica, a l’obertura de llibretes d’estalvi on hi dipositava una petita quantitat inicial, llibretes que es regalaven als avis perquè aquests s’anessin imbuint en “la virtut de l’estalvi”, allò que tan bé va retratar, no fa gaires anys, l’actor Pepe Rubianes en un dels seus impagables monòlegs: [...] “Ja m’ho diu el director del meu banc: ‘Tu, ara, estalvia, estalvia i estalvia i quan arribis als 80 anys, llavors serà el gran moment: Au vinga! A gastar-s’ho tot! Gresques i xerinoles, viatges... Visca la Pepa!” EL VERS PER ALS AVIS HA DE FER PLORAR Va ser en una festa dels vells, de finals dels anys seixanta del segle passat, que el director de l’escola on jo estudiava em va escollir a mi –tenia molt bona memòria– perquè recites un llarguíssim poema, El torb, d’en Ricard Permanyer Volart. El poema en qüestió no va ser pas triat a l’atzar. El més raonable –i no ho dic, ni molt menys, en demèrit de Permanyer– hauria estat –poso per cas– agafar-ne un d’en Maragall o d’en Verdaguer, personatges literaris més coneguts pel gran públic. Si es va triar el d’en Permanyer fou pels vincles que mantenia amb el poble: l’estiueig. La seva família s’hi havia assentat pels voltants del 1600, tot i que després marxarien a Barcelona i ara només hi tornaven per vacances. L’avi del poeta, Francesc Permanyer Tuyet, va ser alcalde de Barcelona, el seu pare, Ricard Permanyer Ayats, va ser el degà del Col·legi de Notaris i el poeta del que parlo, Ricard Permanyer Volart, va ser advocat i inspector del Timbre, el que ara equivaldria a ser inspector d’Hisenda. El poeta passava, doncs, els seus estius al poble, on el seu pare ja havia fet construir a mitjan segle XIX la torre Permanyer, que diuen que va ser la primera torre d’estiueig a la localitat. Jo crec que el poema que em va tocar en sort, El torb, no era l’apropiat per a un acte com aquell; era una composició en decasíl·labs, que tenia el seu què, amb estrofes d’impecable factura i rimes d’una lírica brillant. En poques paraules: una composició massa bona. Precisament, la rapsode que em va precedir a l’escenari de l’antic Cine Coliseo, una noia més gran que jo, va recitar El plat de fusta, de Teodor Baró, que va fer plorar –i de quina manera– l’auditori de la tercera edat. Glossava la dissort d’un avi, que s’havia entregat generosament a la seva família, treballant tota la vida com un escarràs, fent de pagès, i ara, xacrós i tremolós, que sense voler tot ho trencava, era una molèstia per als seus, que desagraïts el feien menjar a part, a un racó del menjador i amb un plat de fusta. No n’estic segur si era el mateix plat amb el qual menjava el gos. Va durar molts anys que el recitat d’El plat de fusta marcava la pauta de la festa. Els avis i àvies prescindien sense cap compliment de poemes més amables, que quedaven relegats a un segon pla per més bons que fossin, i esperaven amb candeletes el moment, sí, frissaven per sentir aquell vers, carrincló, escabrós i fosc, com la majoria de coses en les quals se sustentava el país... Tan fosc com, segurament, alguna d’aquelles vides que avui s’asseien a la platea. RICARD PERMANYER, POETA Ricard Permanyer Volart va ser un poeta tardà que no es va animar a publicar els seus versos fins a l’edat de 60 anys, senyal que era bo. Va exercir també de periodista a Barcelona i a Madrid i gaudia d’un bon prestigi i respecte en l’àmbit intel·lectual. La seva línia poètica era pròxima a López Picó i Carles Riba. Aquest últim li va fer sengles pròlegs per als seus llibres Més enllà dels sentits (1952), amb el qual va obtenir el premi Ciutat de Barcelona, i L’ombra perdurable (1955). Precisament de l’epistolari de Carles Riba he extret una carta que conservava l’historiador Martí de Riquer –emparentat amb els Permanyer–, datada a l’estiu de 1955, que és una mostra de la bona amistat que unia Riba i Permanyer: “Encara que segurament us veuré demà –en Garcés m’ha dit aquest matí que baixeu a Barcelona– us vull confirmar que, acceptant la vostra amable invitació, vindrem divendres a Sant Feliu, en l’autocar de les 15.30. No vacil·leu a dir-nos un mot si hi tinguéssiu el més lleu inconvenient: la vida de les cases és sempre molt complicada, sempre un darrer moment pot canviar les coses. Amb Clementina, ben afectuosament de vosaltres dos i dels vostres. Carles Riba” [caption id="attachment_138093" align="alignnone" width="394"] Arxiu Fotogràfic del Museu de Can Xifreda[/caption]

Va durar molts anys que el recitat d’El plat de fusta' marcava la pauta de la 'Festa dels Avis' de Sant Feliu de Codines

Homenatges poètics