Es fa una mica difícil mantenir la compostura i la distància que exigeix el rigor científic quan es toquen assumptes com aquest.

Es fa una mica difícil mantenir la compostura i la distància que exigeix el rigor científic quan es toquen assumptes com aquest. Que hi hagi individus, per anomenar-los d’alguna manera, capaços de fer-ne patir d’altres, fins al punt d’arribar-los a matar, a causa de la seva orientació sexual altera fins a l’ànim més equilibrat. Però, per coherència amb el tarannà d’aquesta secció, ho intentarem.

La primera cosa que hauria de justificar és la presència de l’homofòbia en un Rodalmot. Perquè en aquesta columna parlem de mots relacionats amb el conflicte hispanocatalà, no pas d’actualitat política i social de cada dia. Però vet aquí que a mi em sembla que sí, que hi té una relació directa. I us l’explico. Si us hi fixeu, el fet de ressorgir de la dreta i l’extrema dreta que s’està produint al món pren caires més o menys diferenciats en funció de les característiques de cada lloc. A Hongria, als Estats Units, a Itàlia, a Rússia… A les Espanyes, terreny fèrtil per al feixisme per raons sobradament conegudes, la particularitat que pren l’homofòbia és que va intrínsecament lligada a la reivindicació de l’espanyolitat. Ho hem vist d’una manera transparent en les banderes que branden els energúmens. Ja es poden escarrassar els espanyols d’esquerres (si és que realment n’hi ha, que cada dia costa més de creure) a dir que la rojigualda és de tots, i que no representa ideologies, i tot el que vulguis, que aquests dies estem confirmant el de sempre: que és el símbol que representa una mentalitat no solament tancada i excloent sinó violentament refractària a tota diferència. A Catalunya també n’hi ha, de gent que té prejudicis contra el diferent (l’homosexual, però també altres formes de diferència), però no s’ha vist mai, ni es veurà, que ningú ataqui cap gai o lesbiana a cops de senyera. L’arrogància i la intolerància de la mentalitat castellana, la dels hidalgos, els jutges i coronels, és tan encegadora que no els deixa veure la vergonya amb què es presenten al món: els nacionalistes espanyols és com si diguessin, som així, i n’estem orgullosos.
Si jo fos un espanyol d’esquerres, l’última cosa que voldria seria conviure amb aquesta gent. A nosaltres, si més no, ens queda l’esperança que tal vegada algun dia els podrem deixar ben lluny. Però mentre això no arriba, aquest és l’enemic amb qui ens les hem de veure, no ho perdéssim de vista. Vet aquí per què aquest tema sí que té a veure amb el procés.

I la setmana entrant, si em passa la mala lluna, ja li faré l’autòpsia a un mot que tant de bo no existís.