Agustí Corominas | 17:16
Opinió

Els horts urbans tenen una funció fonamental: vinculen la gent de ciutat amb la terra

Horts urbans: sota l’asfalt, la terra desperta

Protesta contra la desaparició dels horts urbans del Lledoner, a Granollers
Protesta contra la desaparició dels horts urbans del Lledoner, a Granollers / foto: Julián Vázquez

Quan fa uns 10 anys es va cedir aquell descampat, la terra era dura, aspra i erma, fruit de l’abandonament i del menyspreu que hi ha abocat l’especulació immobiliària, sempre més interessada a obtenir-hi un benefici econòmic immediat que no pas a cuidar-la. Al cap d’uns anys, i gràcies a la dedicació de les persones que n’han tingut cura, aquell terreny situat al bell mig de la ciutat ha esdevingut fèrtil, esponjós, ple de vida i de biodiversitat. Contrasta, avui, amb els blocs de ciment i els quilòmetres d’asfalt que l’envolten.

A l’hort, en Leo i la Maria, com altres infants amb risc d’obesitat o diabetis infantil, hi van descobrir –i gaudir– el plaer de menjar verdures que ells mateixos havien collit. En aquell racó de ciutat encimentada i asfaltada, s’hi ha manifestat la vida. Se l’ha acompanyada, s’ha cuidat, s’hi han recuperat llavors antigues. Sovint, escoles i grups diversos l’han visitat per conèixer de prop els processos vitals i recordar-nos que, sota l’asfalt, hi ha l’horta. Hi ha la vida.

Els horts urbans –no els confongueu amb els horts perifèrics– tenen una funció fonamental: vinculen la gent de ciutat amb la terra, afavoreixen el coneixement dels processos agrícoles i ens proporcionen aliments, humitat, aire net, espais de convivència i d’aprenentatge. Afavoreixen la vida comunitària i apropen la ciutat als processos naturals. Per això són imprescindibles i constitueixen un patrimoni valuós per a la ciutat. Cal potenciar-los i respectar-los.

En alguns municipis, aquests horts han sorgit per iniciativa veïnal o d’entitats, com és el cas de la xarxa d’horts urbans de Barcelona o Madrid, que tenen voluntat de crear una trama connectada, un arxipèlag relacional i vital dins la ciutat. En altres llocs, la iniciativa ha estat privada, com a Caldes de Montbui, on s’han habilitat horts en terrenys privats propers al riu, plenament integrats a la trama urbana.

A Granollers n’hem tingut bons exemples, com els horts del Lledoner, en uns terrenys cedits per l’Ajuntament fa uns 10 anys perquè Càritas i l’associació La Magrana Vallesana en fessin la gestió. A través de Càritas, famílies vulnerables hi han tingut l’oportunitat de cuidar la terra i millorar la seva alimentació. Per part de La Magrana, la quantitat d’activitats impulsades és difícil de resumir: trobades, recitals, celebracions, visites escolars, col·laboracions amb entitats i pagesos de la comarca, i un treball decidit per a la recuperació i preservació de varietats locals que estaven en risc de desaparició.

Ara, aquests horts corren perill de desaparèixer perquè es volen reconvertir en habitatges de caràcter social. No ens oposem a cercar solucions al greu problema de l’habitatge, ni molt menys, però sí que cal plantejar quin model de ciutat volem. Una ciutat amb molts pisos buits o en mans d’especuladors potser no necessita sacrificar els pocs espais verds cultivables. Entenem que la ciutat actual sovint és fruit d’una planificació antiga que no preveia aquestes necessitats i que el sòl disponible és escàs. Però es podrien començar a identificar espais no edificables dins la ciutat i destinar-los a horts.

Som en un moment històric en què cal repensar com volem les ciutats. Volem una ciutat plena de ciment, desconnectada de la terra, amb les conseqüències que ja coneixem? O volem una ciutat arrelada, amb una connexió real –no només estètica o d’aparador– amb la natura? En aquest sentit, per a les eleccions municipals de 2019, La Magrana Vallesana va proposar als partits polítics: reservar terres urbanes als diferents barris per convertir-les en horts comunitaris, lligats als centres cívics; aprofitar finques públiques o privades no utilitzades per a la creació d’horts urbans comunitaris i ecològics; promoure la reproducció de varietats locals a través de la relació amb el Banc de Llavors; fomentar l’horticultura urbana ecològica mitjançant campanyes de sensibilització, formació i ajuts públics, i impulsar el valor pedagògic dels horts com a eina d’aprenentatge agrícola i de connexió emocional amb la terra.

Robin Wall Kimmerer, al seu conegut llibre Trenes d’herba dolça, escriu: “Sovint em pregunten quina seria la cosa que recomanaria per restaurar la relació entre la terra i la gent. La meva resposta gairebé sempre és: ‘Planteu un hort.’ És bo per a la salut de la terra i és bo per a la salut de les persones. El seu poder va molt més enllà de la tanca de l’hort: un cop estableixes una relació amb un bocinet de terra, esdevé una llavor en ella mateixa. Succeeix una cosa essencial en un hort: és un lloc on, si no pots dir: ‘T’estimo’ en veu alta, pots dir-ho amb llavors. I la terra t’ho tornarà amb fruits.”

Horts urbans? Un model de ciutat està en joc.